Un món boig

Que vivim en un món boig no és pas res de nou. Però sovint en rebem nous exemples. Només limitant-nos als darrers quatre o cinc anys ja sabem que el que fa Putin amb Ucraïna és una bogeria, que si s’aconseguís una pau (cap pau dictada pel tsar del Kremlin) no podria tancar l’abisme espiritual obert entre els dos pobles durant generacions. Ja sabem que el que fa Netanyahu a Gaza és una bogeria, i que matar de fam milers i milers de palestinencs, usant amb ells gairebé els mateixos procediments que van usar els nazis amb els jueus, posa una taca damunt del nom d’Israel que no s’esborrarà tan fàcilment i que amb el pretext de voler acabar amb Hamàs fan el joc als terroristes. No cal dir que (en altres dimensions i sense voler fer comparacions improcedents) el que fa Espanya amb Catalunya és una bogeria que perjudica tots dos pobles. Però sembla que la divisa actual dels manaires espanyols (variant-ne una de Franco) deu ser “Antes una España loca que una España rota”.

I no s’hi val a dir que els bojos són només els que tenen el poder i n’abusen, perquè tenen part del poble que els aplaudeix i els segueix, sigui per interès, sigui per ignorància, sigui per una mena d’orgull nacional que els encega.

Ara mateix, des de fa poc, tenim una altra mostra d’aquesta bogeria que sembla ser d’un caire indestructible de les relacions humanes. Em refereixo al conflicte armat entre Tailàndia i Cambodja. Pel que me n’ha arribat, sembla que el motiu (o el pretext, com vulgueu) és un temple de gran prestigi en els dos pobles, situat dins de Cambodja a poca distància de la frontera i que els thais reclamen per a ells. A la TV alemanya, en les breus notícies sobre aquest conflicte, va sortir una dona gran, una senzilla dona del poble cambodjà que deia: “(…)però si a banda i banda de la frontera som germans i ens entenem bé. Per què ara aquesta lluita i aquestes morts?”.

Publicitat

Realment, si no hi hagués interessos inconfessats o mentalitats intoxicades per un fals orgull nacional que causa mals greus a allò que creuen defensar, si hi hagués voluntat de trobar solucions pacífiques i enraonades als problemes que sempre sorgeixen, moltes bogeries serien evitables. Per exemple en el cas d’aquest temple tan impossible seria, estant tan a prop de la frontera, crear al seu voltant una zona neutral administrada conjuntament pels dos estats, amb accés lliure pels habitants de les dues bandes? Però això segurament és una idea que no pot entrar al cap dels manaires de torn.

I només faltava en aquest món boig un personatge com Trump per acabar de convertir la bogeria en el pa de cada dia. No vull pas aquí amb quatre paraules parlar d’una situació tan complexa com si fos tan senzilla. L’acord (el deal) entre Trump i Von der Leyen és (amb raó) molt criticat. Però cal tenir en compte que amb l’amenaça que representa l’altre boig, Putin, per a Europa i la possibilitat que Trump deixés sola Europa, aquesta tenia ben poc marge de maniobra. El resultat: perjudicats ho seran tots, europeus i americans, encara que a primera vista aquests últims, amb xantatge, hagin tret la rifa.

Sí, vivim en un món boig. Però no en tenim cap altre i només ens queda el recurs de no acceptar-ho sense protestar, de dir les coses pel seu nom, de no empassar-nos cap “normalitat” imposada, i de tenir sempre l’esperança que la realitat és més tossuda que les maniobres dels que la volen desfigurar fent-la passar per l’adreçador dels seus interessos o de la seva megalomania.