A Catalunya, els mitjans del règim tot el dia parlen de la salut mental del Neró americà. Tothom n’està molt preocupat i en sap molt de la probable senilitat i demència del líder de la primera potència occidental. És extraordinari comprovar amb quina frescor, amb quin desacomplexament, tertulians, articulistes, moderadors, cataloguen, classifiquen, ponderen, alliçonen emocionalment als clients usuaris sobre el comportament de Trump i dels EUA en el món. A Catalunya han sorgit un munt de doctors en aquesta matèria. Experts en populisme i, no cal dir-ho, en l’autoritarisme dolent, aquell que no els agrada. L’espanyolisme rampant dels 155 no els va preocupar mai, tampoc el falangisme matasantjordis. Els nostres especialistes parlen sovint de memòria, amb una plantilla mental molt ben dibuixada.
Fa gràcia que, amb tants entesos com hi ha a tot arreu, no s’acabin d’ensumar, però, el trumpisme que tenen davant del nas. El de proximitat ens hauria de preocupar. I no cal anar al Pirineu. El populisme de proximitat, el de capçalera, el que fonamenta la seva manera de fer en la mentida, en els escarafalls, quan algú els assenyala amb el menjometre.cat a la mà, o a recuperar les polítiques del franquisme, que aquests sí que eren d’extrema dreta.
Això no els interessa gaire. No ens referim a tornar a fer pantans, sinó a l’urbanisme de la Dictadura. L’urbanisme excels dels cinc turons de Barcelona, el dels polígons tan ben dotats, el de les remuntes del gran Eixample d’en Cerdà que tant adoren i que volen repetir.
Estan tan ocupats a escrutar l’Imperi del Mal que no veuen res d’aquest trumpisme local que diu, després de 45 anys d’autonomia fallida, d’economia de piscifactoria, que d’aquí a deu anys Catalunya serà la repera.
No digueu que no és fenomenal que la canallesca subvencionada s’atreveixi, faci tant el mec amb moralina ensucrada quan mira l’altra banda de l’Atlàntic i no ensumi res del deliri local que està instal·lat a la plaça de Sant Jaume. A les dues bandes de la plaça de Sant Jaume.
Aquesta dissonància cognitiva és una característica natural dels humans, però a casa nostra ja fa molts anys que n’excel·lim. Detectar extrema dreta i trumpisme per tot arreu, però ni ensumar els que tenim ben a prop exercint amb la samarreta d’ideologies fantasioses, és com a mínim un contrasentit. Periodisme de tocador.
En aquest àmbit de proximitat, els ensumaautoritaris ens han fallat molt. No està bé que, amb tanta gent que hi ha per opinar, tothom s’hagi posat de perfil amb la proposta neofranquista del tàndem Illa i Collboni per recuperar les remunta i l’urbanisme dels millors anys de la nostra vida quan Catalunya va acabar de convertir-se en un gran assentament.
Anys de corrupció fruit de polítiques destructives, corruptives, desastroses que tots han oblidat amb una facilitat aclaparadora.
El franquisme què era? Era extrema dreta o autoritarisme mediterrani transitori? La política urbanística corrupta, destructiva, de l’alcalde Porcioles era o no era l’expressió d’aquesta manera de fer de l’extrema dreta d’aquell moment?
Sobre el retorn a l’urbanisme esplendorós d’aquella època daurada de creixement del PIB espectacular, d’increment de la demografia —us sona?, d’aquells anys seixanta que érem tan feliços, ningú n’ha dit ni piu.
Ni la canallesca, ni la faràndula, ni els arquitectes, ni la universitat, ni els polítics, ni les associacions de veïns. Tothom està pendent del guió que marca la internacional woke i en aquest guió el franquisme sembla que ja no forma part dels dolents de la pel·lícula, almenys a casa nostra. Temps era temps…
