La fantasia de la Catalunya conciliar, la Catalunya ben instal·lada, és ben coneguda. L’autonomisme socialcristià i els aromes progressistes predominants que deriven d’aquesta doctrina de la transició encara afirmen que la minorització de la catalanitat i de l’ús de la llengua s’arregla fent uns quants cursets, continuant posant cara de santoral i sansacabó. I algun decret de ordeno y mando sense cap obligatorietat, és clar. Es manté la mania innocent de creure que amb diners i una mica de voluntat tot això s’arregla. En realitat aquesta ha estat la fórmula més senzilla per fer neteja temporal i regenerar la mala consciència recurrent. A la pràctica, no ha servit de gaire. Consisteix a tancar els ulls, prémer els punys i somiar dolçament que tot anirà bé. Hauríem de fer… Hauríem d’obligar… Hauríem de... repeteixen quan estan enfadats. Ni han fet, ni farem res. Inanitat absoluta i amb el pas del temps, xerrameca grotesca.
L’evolució dels fets ens ha ensenyat que tot és més complicat i que ni les cartes als Reis d’Orient mai són satisfetes íntegrament. En aquesta línia de voluntat d’ànima, molta gent es creu que el català també podria renéixer com una au fènix a la Catalunya sota el jou francès abocant diners i més diners. O a Alacant. Malament rai a hores d’ara quan ja no hi ha hegemonia catalana. Qui fomenta aquesta fantàstica idea ja no és capaç de veure res més perquè emmalaltiria si fos conscient de la magnitud de la tragèdia que ha provocat també la Catalunya bonifàcia. La que bada en l’autocomplaença.
A l’Hospitalet de Llobregat, a Cornellà o a Badalona, ja hi pots posar mil milions d’euros per potenciar la llengua pròpia que l’ús social no es notaria gaire. Per què? Doncs perquè el 80, el 90% de la població tenen la ciutadania espanyola-catalana que els atorga Espanya, però són d’un altre rusc. No només això, sinó que la Constitución els ofereix una autopista sense peatge per poder parlar castellà on els plagui. A tot arreu i protegits per la força si els cal. Amb tota llibertat i amb tot el poder que els confereix l’Estat. I aquest poder s’ensuma, i per això no calen les homilies dels motivats i molts metges llatins se’n riuen.
Allò de la força de la terra d’en Candel ha esdevingut un encanteri més a revisar. Posava per exemple el barri de la Torrassa dient que malgrat que ja els anys trenta tothom era i es reivindicava forester, la força de la terra faria ressorgir la catalanitat tard o d’hora. Ja fa cent anys del predomini dels faieros de Múrcia i la catalanitat no ha tornat mai més a aquell barri. Ni hi tornarà.
El desig de bon samarità no ha necessitat gaires mesos per tastar el que era només una altra ocurrència per fer passar el temps. Cada cop en queda menys i les expectatives són més pessimistes.
El departament de Sanitat havia organitzat uns cursets de llengua perquè, com a mínim, els nous sanitaris tinguessin la possibilitat de mostrar un grau de comprensió i d’educació envers la gent que els paga. Un curset per entendre, com a mínim, la llengua que parlen els naturals del país on han vingut a treballar. Ja sabem que a la Catalunya resilient, a la Catalunya simpàtica i inclusiva tot el que està relacionat amb la catalanitat sempre és voluntari i emotiu, mentre que la llengua de domini és de compliment obligat segons està estampat a la Constitución i sobretot ho confirma el carrer. Els qui es van apuntar als cursets foren una minoria, i d’aquesta minoria gairebé un 40% va plegar a mig curs perquè o no els hi feia el pes o oloraven que no en traurien gairebé res.
Passen els anys i els motivats de la confraria de la Bondat Eterna encara no entenen que la mida era i és important. El nombre es tradueix en força i en acció política. Encara no entenen que el nombre de parlants d’una llengua en un territori té a veure amb el nombre de naturals. Aquí i al Kurdistan.
A la Torrassa, a Llefià i a Nou Barris, el català ha desaparegut i no tornarà mai més per moltes campanyes i diners que hi aboquin. Si ho fan serà propaganda i diners llençats o mal distribuïts.
Ja ho deia l’inefable Rajoy, “Un vaso es un vaso”. I en això tan elemental, tenia tota la raó del món, ves per on.
