Caixa Bank ha guanyat 3203 milions d’euros, un 10,5% més que el 2025. Telefònica ha reduït les seves pèrdues en 75%. Aena ha guanyat 1003 milions un 12,1% més. Endesa 1470 milions, un 41% més. El Corte Inglés 250 milions, un 11% més. El BBVA 6051 milions, un 11,1% més. Criteria Caixa 1248 milions, un 8% més. La inflació ha estat del 3,5%. L’IBEX35 ha superat els 20.000 punts a finals de juliol-2026. El gran banc de la UE, el HSBC, ha guanyat 12708 milions un 27,07% més.
Per contra, els salaris han deflactat. La benzina està a 2 € el litre. Als pagesos no se’ls paga ni el cost de producció. Aconsellen arrencar vinyes, ametllers, no sembrar melons ni síndries, que es venen a tant la peça, i la paga el consumidor a tant el quilo. Tot ve del Marroc i de tercers països on les normatives i productes fitosanitaris són diferents; els pagesos d’allà, no. Pobres iguals. Pagesos fora. Ara hi ha indústria alimentària, química, cosmètica, transgènica, mentre el camp resta erm. Ningú vol fer de pagès. L’Estat promociona destinar els camps a la indústria fotovoltaica, i els boscos a les flames per manca de prevenció. «España vaciada», Catalunya també, amb micropobles. Se subvenciona a desocupats, que no es destinen a netejar el sotabosc per evitar incendis; algú se n’aprofita, vistos els resultats econòmics de les grans empreses, que no abaixen preus per reduir la cistella de la compra, sinó que ja els està bé les polítiques d’estat, a guany especulador i extorsionador mentre algú fa negoci amb els fons reservats, els alertadors, els aconseguidors, els comissionistes, els «influencers de res», assessors de tota mena, abundants, massa, i les famílies entorn del BOE, que són ancestralment a Madrid, que és Espanya, com diu la presidenta d’una autonomia única, inventada, on tot es concentra, i on tots pasturen, sigui al Parlamento, al Senado, a la direcció general d’això, d’allò o del més enllà, «funcionarios» de carrera amb sou garantit i cap responsabilitat de res.
El poble calla, fins que deixarà de fer-ho.
Un estat ho és per a garantir els mínims vitals de tothom, el poble sobirà, i per a gestionar el territori vers el bé comú. Si no ho fa, trenca el contracte —regles de joc— i el poble recupera llur sobirania. Aquí, al Marroc i a altres dictadures de dretes, d’esquerres o teocràtiques. Si jo visqués a l’Àfrica, o a Centre-Sud-amèrica, també emigraria. És el meu dret. Emigraria perquè en el meu país d’origen els dirigents —reis i dictadors absolutistes— no compleixen amb el seu deure, oferir al poble benestar social i un futur per a desenvolupar-se. I si no ho fan? Emigren, i deixen a aital país, orfe de jovent, orfe de futur, mentre els seus pocs dirigents es fan d’or, per una doble raó: s’estalvien d’invertir en educació, sanitat i futur —quan força al seu jovent a migrar— i reben de l’estranger divises dels seus subordinats-súbdits que envien diners a les famílies, divises que engreixen la riquesa dels capitostos. A sobre, permeten al seu país rebre l’externalització de moltes indústries agropecuàries o pesqueres que abans eren a la península Ibèrica, per exportar en competència pseudolícita, els productes industrials forans —sí, un melo, síndria, tomàquet, cogombre… transgènic criat en hivernacles, són productes manipulats, industrials, no pas agraris— que conformaran el que anomenen com a balança comercial, entre el país exportador i importador, imports que es compensaran per «apunts interbancaris». Tant li és que el govern sigui totalitari, corrupte, dictatorial o apliqui democràcia inversa. Els diners internacionals són això, apunts. Els comptes individuals, els teus, els tenen ben controlats. Els del rei o dictador d’aquí o d’allà, aquests no, aquests estan garantits en or, en divises, en comptes opacs en estats neutrals, o paradisos fiscals, diners intocables. D’això se’n valen.
En el cas del recent «escàndol» de Ceuta. Què fer.
Primer atendre els migrants, en especial els MENA, joves sense futur, altres perseguits per la seva condició de gènere, alguns delinqüents que escapen, la majoria organitzats per màfies del contraban de persones, que algú va organitzar i centralitzar a Ceuta, on suposadament les autoritats marroquines les haurien d’haver atès i controlat, abans d’invasió. Per això la UE i Espanya paga en una forma o altra. I algú cobra aquests pagaments, ho fa sense complir la seva tasca. Però paguem igual. És la política.
Atendre els MENA, vol dir invertir-hi diners en atenció de tota mena, alimentària primer i després les altres. És clar, la DGAIA ha de funcionar amb bona gestió, efectiva, no pas per remunerar càrrecs de compromís.
La meva proposta no és altra que calcular el cost de totes les atencions que es donen als ja residents (1.300.000 persones) més les que s’han quedat a Ceuta. Costos d’alimentació, vestir, menjar, educar, atendre sanitàriament i qualsevol altre cost, calculat anualment. Aquest cost s’ha de repercutir no al migrat, sinó directament al cap de l’estat o de govern del país d’origen, qui, per deixadesa de funcions, ha obligat i expulsat del seu país als migrats, sent de la seva responsabilitat el cost generat al tercer país, que sí que els hi ha atorgat i atès —mal que bé— aquest dret de tota persona a viure dignament. Els d’aquí també.
És clar, quin compte corrent i on té aquest governant els seus diners dipositats? Si es coneix, lliurar el càrrec directament a aquest compte. Si no es coneix, per això tenim la Balança de Pagaments, compte estratègic de compensació, en el qual carregar el cost. Si el saldo és negatiu, ens deuen més diners que no pas el valor que importem. En aquest cas, aquest estat serà deutor. La política haurà de resoldre el problema. La UE serà la creditora del deute d’aquest país que expulsa el jovent, sense ajut del país d’origen que s’aprofita d’aquest fugir, deixant d’invertir internament en polítiques que facin innecessàries les migracions, que es produeixen pel mal fer voluntari i incentivat de l’estat i govern d’origen, que ho fa, inclòs, per estratègies geopolítiques que algun país hi dona suport per a pressionar irregularment i interessada, contra estats que no són de la seva corda. Entengui’s els EUA.
Si jo fos migrant, m’integraria en llengua i costum, i em formaria i organitzaria per a tornar al meu país a canviar les coses. Si no, no canviaran mai.
Pensem-hi. Reflexionem-hi.
