No és cert que el cabreig hagi estat creat del no-res, ideològicament. Existeix i és fruit d’una lògica resposta davant les penques i la inacció dels establerts des de fa un munt d’anys. Els efectes han estat devastadors des del punt de vista econòmic, urbanístic, cultural, de convivència, de seguretat i nacional. El somni humit de l’espanyolisme s’ha complert en bona part gràcies a la minorització; la catalanitat només forma part del record i esdevé un referent propagandístic per justificar el sou quan arriba l’onze de setembre i les eleccions regionals.
En demografia, qualsevol excés té la seva resposta i és clar que amb la protecció retòrica naïf que han desplegat des de fa cinquanta anys els seus promotors ja no n’hi ha prou. La descomposició de la societat catalana ha estat una feina laboriosa. La tenacitat que han demostrat per trinxar el país ja no es pot amagar només amb les benaurances franciscanes habituals amb les quals han maquillat el fenomen com si es tractés d’un joc de rol.
En tot aquest procés, alguns sectors econòmics i els recaptadors dels impostos són els que hi han sortit guanyant fent pagar un preu molt alt als catalans que, a més, han hagut d’empassar-se la raonable inquietud amb insults de tota mena i la por de ser assenyalats com els dolents de la pel·lícula. Racistes, xenòfobs, feixistes, nazis… quina barra!
Els únics responsables del desori són els que han permès el tràfic desmesurat de gent, amunt i avall, confortats inicialment amb el silenci, el relativisme, el cinisme i amb l’espantall que ve l’extrema dreta com una a les idees força per distreure la maledicència durant els darrers vint-i-cinc anys.
Què ve l’extrema dreta? Sous vosaltres els qui l’heu inventada per donar sentit a la vostra inoperància. A Catalunya ens ha quedat ben clar com es genera un apartheid polític per justificar una posició inassolible. Per justificar el sou que no es mereixen.
El procés de deteriorament de l’autonomia fa anys que va iniciar el seu repicó amb la globalització i la posterior crisi econòmica del 2009 que no ha superat mai la majoria dels contribuents. Els catalans tenen dret parlar del que vulguin i del que els preocupa i l’empobriment i la substitució demogràfica és inquietant aquí i a Honolulu, encara que la plantilla woke dels privilegiats digui el contrari. El desgavell demogràfic ha empobrit el país com reconeix, tard, l’informe Fènix, ha empitjorat els serveis públics elementals com ho expressa l’informe PISA, ha generat una inseguretat brutal que el Caso, que no és propietat d’Elon Musk, ens advera cada dia des de fa temps. A tot arreu. A Llefià o a la Bisbal, amb un ventall ben plural de l’expressió del maligne i del salvatgisme que converteix l’època daurada de les bandes del Vaquilla i el Torete dels anys 70 en una anècdota: drogues, màfies, pandilles, robatoris, vandalisme, venjances, violacions, agressions arbitràries, segrestos, okupacions, catanes, navalles, pistoles, assassinats, dia sí, dia no. Brutícia i deixadesa generalitzada, com a paisatge de fons.
La inseguretat ja no és cap percepció de iaies espantades. És un fet reconegut per la mateixa direcció de policia i el que sorprèn més és la interpretació que en fan els mitjans més sectaris i fanàtics, aquells que van de progres i constantment busquen brega, amaguen informació i la manipulen en lloc d’intentar explicar les coses com deia als anys vuitanta el gremi i l’acadèmia. El quart poder!
Aquest ha estat el cost social mentre els rentacares habituals canten les excel·lències del tràfic de persones des dels faristols públics o concertats com si fóssim al segle XVIII.
Economia, inseguretat, salvatgisme i minorització dels naturals que som els catalans, unes conseqüències que només des de la irresponsabilitat i l’interès espuri pretenen ignorar mentre diuen a la gent que n’està farta que són el dimoni pelut.
Per què amaguen el desastre amb lletanies que farien riure si no fos per aquest tonillo moral que exaspera? Ens ho imaginem. Ho sabem.
