El món de la faràndula té tanta força a Catalunya que cada cop es confon més la realitat de la comèdia. Cada cop ens costa més diferenciar la informació del teatre si fem cas de la indústria dels mitjans.
Des del poder autonòmic, l’econòmic, el polític i tots els satèl·lits, es vol fer creure que aquest gran malestar creixent és un estat d’ànim atiat des de fora i no respon a fets sinó a la maldat viperina de l’extremisme que sacseja Europa. És clar que algú se n’aprofitarà, però qui s’ha guanyat a pols el rebuig als establerts són ells, els autonomistes amb les seves ditiràmbiques fantasies i el relativisme dropo exercit durant tants anys. I això que es proclamen pacifistes i no violents, però davant de segons què i de segons qui fan l’orni. Quin error ha estat justificar la maldat per raons del color de la pell i de la renda i incloure-ho a la plantilla ideològica “democràtica”, és a dir d’esquerres, com aquell qui res per no pensar.
Els establerts estan molt nerviosos. La crida dels organitzadors de la Diada en contra de l’extrema dreta arriba molt tard. Ja fa anys que es van adormir. O potser no existien Cs, Vox, el PP i els seus amics socialistes els anys 2017,18,19,…? O potser el socio-comunisme municipal no havia tret profit de la dreta més espanyolista i catalanòfoba?
És evident que el processisme tornarà a demanar la unitat, però no contra l’Espanya que els paga la nòmina, sinó contra un terç de l’electorat independentista senzillament perquè no és d’esquerres i de l’oasi. Ho veurem com ja vàrem veure com el Jonqueres i la Forcadell deien emocionats i compungits que estimaven España durant el judici al Supremo
Només cal donar un cop d’ull a les portades de VilaWeb o de l’Ara després de la Diada per entendre què ens espera fins a les eleccions autonòmiques. Catalunya esdevindrà una croada agònica “antifeixista” amb la cridòria de la canalla més abrandada, els fills de PISA, i els que ens volen fer creure que Churchill també era d’extrema dreta perquè era un home de guerra i no suportava els comunistes. És un fenomen extraordinari constatar la fascinació que desperten des de 1936-37 les ideologies totalitàries a Catalunya que ningú hagi estat capaç com a mínim de desemmascarar-ho.
Com a plat fort només cal comprovar amb estupefacció la manipulació barroera de les paraules de Ramon Cotarelo a Ripoll que confirmen el problema de comprensió lectora i auditiva que pateix el país i la mala praxi del sector comunicatiu en general. El vídeo de la glosa de la Diada aclareix allò que va tergiversar histriònicament la nomenclatura.
En aquest 11 de setembre autonòmic no hi podia faltar novament la presència de l’expresident Jordi Pujol que va aprofitar per donar la seva opinió moral sobre “Catalunya lloc de pas” i la seva comprensió infinita cap a la indústria de la immigració que ell sempre, amb coherència, ha defensat: als anys setanta, a tombant de segle i ara amb els resultats que tots sabem. La seva moral, pel davant de la nostra realitat.
Al Principat li volen carregar el mort a l’alcaldessa de Ripoll i han demostrat, a bastament, de què són capaços de fer per censurar-la amb un comportament autoritari i digne dels qui fa nou anys ens van enredar com a ximples, els mateixos que van de la maneta ara dels repressors naturals dels catalans, els del 155. Un comportament molt poc democràtic que mai van aplicar com hem comentat abans, a la senyora busca bregues de Ciudadanos i als seus socialistes disfressats.
Fins fa poc, l’argument era que tot anava com la seda i les salvatjades que assolaven cada dia els carrers eren al·lucinacions. Deien que tota aquesta violència no tenia res a veure amb l’origen cultural i la manera de fer d’algunes societats importades en massa. Pels establerts, ara desorientats i a la corda fluixa, tot era paranoia, percepcions i mala fe. Els catalans ens hem tornat nazis perquè ens ha canviat l’humor i perquè ens inflen el cap des de l’administració Trump. Aquests arguments de fireta representen el somni perfecte dels fracassats.
L’actitud dels nostres polítics davant dels problemes del carrer ha estat ignorar-los. És una manera de fer que no ens ha d’estranyar perquè és el que fan amb tot com per exemple, amb el fracàs monumental en l’educació després de defensar mètodes titilifusi, sense sentit i mantenir les aules descohesionades per l’increment demogràfic abusiu. Tant els fa.
