El govern català nega les opcions democràtiques de la nació catalana per alliberar-se de la dominació castellana / espanyola i francesa, com és el cas del referèndum d’autodeterminació del 2017. I sovint es diu que les pretensions catalanes són discursos d’odi quan són manifestacions públiques de la voluntat nacional catalana. Això també es fa de forma indirecta, però persistent, quan la visió nacional catalana queda silenciada o del tot volgudament ignorada.
Res nou en un sistema d’ocupació militar forastera. El que si és nou és la tossuderia i abnegada atribució de «discurs d’odi» a les pretensions nacionals catalanes. Una nació que demana viure és una anècdota. Una nació que vol afirmar-se i decidir-se és un «discurs d’odi».
La paradoxa en els que parlen de «discurs d’odi» tot el dia, com el govern català actual, són els que més odien Catalunya com a nació amb la seva voluntat de normalització nacional, amb l’exercici, també normal, del monopoli de la violència, la gestió de la immigració i la defensa dels valors tradicionals (família, natalitat, memòria històrica i símbols nacionals).
La tolerància amb els intolerants ens pot portar a l’autodestrucció, prediquen els experts politòlegs que han estudiat les societats occidentals contemporànies. A Catalunya els intolerants són els «a por ellos» per raons evidents i objectives. Però sembla que el discurs oficial del president Illa ho desmenteixi, des de la capacitat que donen els pressupostos públics. I efectivament, la democràcia està en perill i queda amenaçada quan veus legítimes no tenen altaveu possible i han de recórrer a vies més complicades per expressar-se.
En democràcia veurem canvis. Els partits polítics de sempre tenen un missatge que no interessa i està gastat. La socialdemocràcia imperant no té respostes pels reptes actuals: seguretat, identitat i prosperitat. La dreta o els liberals tampoc es diferencien tant dels socialdemòcrates, vet aquí. La societat busca els suposats extrems, com les millors opcions. El que s’entén com ultradreta, són opcions conservadores democràtiques en la majoria dels casos, i en d’altres, més residuals, nostàlgics de temps passats sense solució de continuïtat. L’extrema esquerra gent revolucionària que enyora el caos social.
L’estat espanyol, com d’altres estats europeus, ja ha optat per il·legalitzar partits polítics democràtics que no encaixaven amb el seu sistema legal o constitucional. Aquesta via serà la mort de les societats occidentals. Les vies de diàleg es retorcen excessivament davant realitats nacionals, socials o demogràfiques que necessiten una solució. Negar veu política il·legalitzant partits amb suports electorals no és la millor via per a Europa. Pensem que per tenir solucions calen decisions democràtiques (i no pas il·legalitzacions) i sobretot claredat. Just al revés del que passa ara en la política europea.
