En ocasió de la meva estada a Camprodon he tingut la sort de coincidir amb dos companys i amics de promoció d’enginyers industrials, en Carles i en Miquel. Vam tenir una primera trobada en el decurs de la qual els vaig manifestar el meu desig de visitar la Casa Macià a Prats de Molló. Amb tan bons amics i les seves respectives esposes, Gabriela i Júlia juntament amb la meva, Montse, vam enfilar cap a Coll d’Ares per una carretera sinuosa, costeruda, però ben arranjada.
En Miquel havia fet una gestió amb la Casa Macià per tal d’informar-se de quan podríem visitar la Casa. La resposta va ser immediata, l’endemà mateix o ja no podria ser fins qui sap quan. Aquell dia hi havia voluntaris treballant en la reforma de la Casa amb disponibilitat per rebre’ns.
Ens trobàrem a la sortida de Camprodon. Al davant, obrint pas, les dues parelles d’amics i, tot seguint-l’os, la Montse conduint i jo, com sempre, de copilot. Vam passar per Molló dessota la majestuosa església romànica sense aturar-nos en direcció al Coll d’Ares. Vam fer-hi parada; ara sí amb un fort vent que se’ns enduia els paraigües que ens protegien d’unes gotes gruixudes de pluja. No ens hi vam poder estar gaire. De baixada la pluja amainà de manera que ens va anar descobrint un paisatge de muntanyes pirinenques entre les quals destacava el Canigó com aquella “ermita al cel suspesa” que resava Verdaguer.
En arribar al Vallespir no vam entrar a Prats de Molló sinó que giràrem a l’esquerra a la cerca de la Casa Macià. Un rètol ens l’assenyalava que estava a mà esquerra, però tiràrem massa enllà. Mitja volta i enrere. A poc a poc, que és com s’han de fer les coses, vam descobrir la tanca de ferro negre que se’ns va obrir just perquè hi anéssim entrant un a un. Crec que vaig ser el darrer a flanquejar-la i tal va ser la meva sorpresa que vaig exclamar: vós sou el conseller Lluís Puig! Em va respondre amb un somriure: “Això diuen”. Des d’aquell moment per a nosaltres va ser en Lluís que, personalment, ens va fer de guia per tota la casa i el seu meravellós entorn.
L’antigament anomenada Vil·la Denise, als afores de Prats de Molló va ser llogada per Francesc Macià l’any 1926, aleshores coronel a l’exili, com a centre d’operacions per coordinar els Fets de Prats de Molló. Vam entrar a la planta baixa on Macià va tenir el seu despatx. Lluís Puig ens va anar explicant amb docta paraula, com correspon a un conseller de Cultura, tot el que s’hi feia i tot el que s’hi farà per dignificar aquella estança; exposicions d’objectes reals que es van recuperar gràcies a l’encert i coratge d’uns veïns que hi van entrar després que el coronel Macià fos detingut i traslladat a París.
A la primera planta hi havia el seu dormitori. Allí, ens explica Puig, va ser on els gendarmes francesos van detenir Macià. Sembla que ell en sentir el soroll que els gendarmes van fer en enderrocar la porta lateral va intentar agafar una pistola que tenia a la tauleta de nit, però un gendarme va ser més ràpid i li va agafar les mans. Va ser el moment més crític. De tota manera, amb la casa envoltada de gendarmes ja no hi havia res a fer. Era un 3 o 4 (segons l’hora de la nit) de novembre de 1926
Alguns historiadors expliquen que el complot va ser delatat per un espia italià feixista. Lluís Puig no ho desmenteix, però raona afirmant que des de feia molt temps les autoritats espanyoles -la dictadura de Primo de Rivera va durar des del setembre de 1923 al gener de 1930-, havien estat enviant informació sobre els moviments de Macià i de totes les columnes, que des de diversos indrets havien d’envair Catalunya, a la gendarmeria francesa. Així van esdevenir els Fets de Prats de Molló.
Un lloc interessant per veure és la porta lateral que els gendarmes francesos van esbotzar per entrar a la casa. Va ser el soroll que va despertar a Francesc Macià. Posteriorment, aquesta porta va ser tapiada fins que amb les actuals reformes ha estat oberta i se n’ha col·locat una de nova. Davant d’ella ens férem fotografies. La casa té tres plantes més el soterrani. Lluís Puig ens les va mostrar totes pujant per unes escales de tant en tant ben caragolades però amb una bona barana de fusta on poder agafar-nos. A cada planta ens explicava el que hi pensaven fer a fi que resultés una casa-museu ben rica amb peces originals i fotografies de l’època.
En acabar la visita a l’interior ens va deixar lliures -el conseller Lluís Puig no tan sols dirigia les operacions de restauració sinó que s’hi arromangava- perquè exploréssim l’entorn exterior, bell i amb molta vegetació. En una banda hi observàrem un pontet rústec per on suposadament els gendarmes van accedir a la casa; un estret rierol d’aigües clares discorre dessota. Tota aquesta idíl·lica passejada vam fer-la acompanyats per un gos afectuós de pèl curt i color lluent entre gris clar i bru.
El ja amic Lluís ens havia avançat que les fotografies amb ell serien al final i així va ser. Tots sis el vam envoltar i els amics van tenir la deferència de deixar-me posar al costat del conseller. En acomiadar-nos, amb molta discreció, va dir-nos que havien publicat un llibre sobre el procés a Francesc Macià (que va acabar amb la seva absolució) i als protagonistes dels fets de Prats de Molló. Tots vam coincidir a demanar si el podíem adquirir, i així ho vam fer. Lluís Puig va tenir l’amabilitat de dedicar-me un exemplar que conservo i conservaré per sempre més. Es titula: “La Catalunya rebel” i és prologat per Carles Puigdemont.
Aquest va ser el punt cimer de la nostra escapada des de Camprodon. Abans de travessar la tanca de sortida ens vam fer fotografies al costat de l’estelada que al capdamunt d’un pal senyoreja el pati de la casa.
Una jornada per recordar gràcies a l’amistat d’uns antics companys que, amb les seves esposes, ens van fer feliços.
