Els mitjans de comunicació oficials (els que s’ajusten al catecisme dominant), tant els públics com els privats, ens prenen per idiotes. Intenten “vendre’ns la moto”, la feliç expressió d’Ignacio Ramonet. Es tracti del que es tracti, es limiten a surfejar sobre els fets sense analitzar mínimament els orígens i les causes dels problemes subjacents.
Potser tenen raó, encara que no sàpiguen pròpiament que el món és ple d’idiotes repartits estratègicament, cosa que significa que ells també hi queden inclosos.
Com que la propensió a l’insult és molt corrent entre l’espècie humana, val la pena revisar alguns conceptes per saber a què atenir-nos i ser més rigorosos en l’accepció.
Anem, en primer lloc, a la reconeguda i històrica categorització clínica d’aquestes tres paraules: idiota, imbècil i retardat. L’idiota és aquell el desenvolupament mental del qual no excedeix el d’un nen de dos anys. L’imbècil té un desenvolupament mental superior al de l’idiota, però el nivell d’intel·ligència no excedeix el d’un nen normal de set anys. El retardat millora la cota de l’imbècil, però no excedeix la d’un nen normal de dotze anys.
Etimològicament, els orígens són diversos i confonen. Idiota ve del grec idios (privat) i no significava necessàriament ximple o estúpid, sinó tot al contrari. Actualment seria qualificat de llest. L’idiota era un tipus corrent (avui n’hi ha per tot arreu), que anava a la seva, que només es preocupava dels seus propis interessos, i que deixava les regnes de l’estat en mans de tercers, sense importar-li què en feien. Aquesta falta de complir les seves obligacions respecte dels altres era molt criticada pels ciutadans d’Atenes, que entenien que no tenia justificació, quan l’idiota s’aprofitava dels beneficis públics que proveïa l’Estat. Deia Pèricles (410 aC) “l’idiota és algú que delega en altres la cura del comú i per tant del seu”. Cívicament era i és un irresponsable. Que aquesta categoria hagi derivat clínicament en una aguda deficiència mental és una altra cosa. Però en el pla sociològic, aquesta manca de compromís del ciutadà mitjà respecte de la societat expressa una feblesa moral manifesta. Ens tracten com a ovelles perquè ens comportem com a tals. És cert que ens venen la moto, però la comprem amb gust. I això és ser idiota.
Imbècil ve del llatí imbecillus, que significa feble mentalment. De l’expressió habitual ha derivat en una càrrega més agressiva, més violenta. Aquí no hi ha malbaratament ni possible compensació. No és ximple, ni estúpid, ni idiota. És molt pitjor: és un imbècil.
El retard mental és una accepció més moderna i difícil de diagnosticar. Les possibles deficiències són àmplies i variades. Com a insult és un calaix de sastre i no té més implicació social que la pressió psicològica de l’entorn més proper, pressió que pot afectar greument qui la pateix. Tornem doncs a l’inici. Potser ens tracten com a idiotes, en la seva versió genuïna, perquè ens comportem com a idiotes.
Permetem, per exemple, que uns partits polítics que només es representen a si mateixos organitzin periòdicament unes eleccions per cobrir unes d’àrees de gestió pública, sense que sapiguem pròpiament què faran amb els nostres diners (els dels contribuents) si arriben als seus objectius. Permetem que aquests mateixos partits presentin llistes tancades, en què l’ordre ve determinat per la voluntat de la cúpula de cada partit; no podem triar persones, triem marques paraigua. Permetem que les organitzacions esmentades es transformin en agències de col·locació dels seus militants i simpatitzants, sense tenir en compte les capacitats objectives que exigeix cada lloc. Permetem que les portes giratòries continuïn funcionant entre els alts funcionaris públics i els consells d’administració de les empreses privades amb fortes vinculacions amb l’Estat, que creen un corpus institucionalitzat que propicia la corrupció. Permetem que continuï un model financer de transvasament de fons entre territoris, de manera que els pobres dels territoris rics subvencionen els rics dels territoris pobres. Permetem que cada dia que passa es creïn nous organismes públics o parapúblics, l’única missió dels quals és posar limitacions al desenvolupament natural de la societat. Permetem que una colla d’ineptes (acompanyats d’amics i coneguts) ocupin les primeres posicions a cadascun dels poders de l’Estat.
I aquí estem tan tranquils, distrets amb “la guerra de Putin”, “els jocs olímpics d’hivern”, “les baralles barribajeras Casado-Ayuso”, “el simbòlic harem del ciutadà Sánchez”, “la mirada perduda del ciutadà Feijóo” i altres esdeveniments de menor impacte.
I com que no n’hi ha prou amb el discurs monocolor dels mitjans convencionals, dediquem el nostre temps a les xarxes socials, creient que són opcions alternatives per informar-nos degudament. I les xarxes socials en general —com agudament va denunciar Humberto Eco — només serveixen perquè legions d’idiotes, que abans només parlaven al bar després de prendre unes copes i eren silenciats de forma ràpida, prenguin ara la paraula i discorrin sense embuts sobre el fet diví i el fet humà. És un “A per ells” metafòric que avergonyeix.
Ja ho va avançar Ciceró en una de les Epístoles als seus familiars: “El món és ple d’idiotes”.
