Ja fa anys que la política catalana —l’oficialitat— presenta símptomes d’esgotament. Res va a l’hora i ara veiem, nítidament, que tot va com sempre havia anat. La pastanaga ens feia creure en les fantasies. Potser per això notícies que en qualsevol país civilitzat i democràtic serien objecte d’obertura del telenotícies, aquí s’amaguen. O esperen a tenir una bona resposta per contrarestar la hipotètica acusació amb la delirant excusa “ves que no fem el joc a l’extrema dreta”. O “no és el que sembla”. En el cas de la DGAIA ja anem dues o tres setmanes tard.
Jo crec que quan van aparèixer els primers símptomes de Banca Catalana, el paper de la premsa va ser més expeditiu. Amb els casos de Filesa o el dels Gal es van fer més el ronso i els hi va costar més perquè ja se sap el cost que té erosionar a segons a qui.
Ara la Sindicatura de Comptes, que depèn del Parlament de la Ciutadella, considera que gairebé dos mil milions d’euros —dos mil, repetim— han estat mal atorgats per la DGAIA en mans d’ER i l’oficialitat considera que això no és prou notícia. I no ho considera amb una excusa que ben aviat els farà caure la cara de vergonya. El règim grinyola i supura per tot arreu.
La política catalana —astres i satèl·lits— comença a ser un deliri absolut, descontrolat. Anirà a més. En els darrers quinze dies han coincidit fenòmens tan diversos com l’esmentat, ben trufats de rareses. Com els “presumptes” pisos turístics de la Fundació Bofill, que rep un tou de calés de l’administració per donar suport a l’administració educativa (?), o els milions d’euros atorgats a un reguitzell d’ONG concertades que treballen a l’estranger en temes tan fructífers com aquest segons l’enunciat del projecte: “Dones empoderades en lluita contra el patriarcat”, a Bolívia, amb cent mil euros de subvenció solidària repartida en dos pressupostos. Els dels anys 22 i 23. N’hi ha desenes més de contribucions d’aquesta mena, amb un enunciat digna de la retòrica fantasiosa del país. Podeu donar un cop d’ull a la pàgina de l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament, és impressionant. Subvencions a entitat diverses, tant legals com discutibles. Pluja de milions de tots per pagar pensament i bones intencions d’un gran cor català que batega com cap altre cor.
Hem vist com l’Ajuntament de Barcelona ha fet de promotor immobiliari proferint una bona plusvàlua a l’inversor que deia combatre adquirint edificis a “preu de saldo” per evitar el desnonament d’un funcionari vulnerable.
Tot comença a ser massa histriònic i denota que els interessos de l’oficialisme ja fa massa anys que té poc a veure amb la realitat que viu el país i encara molt menys amb el sentit comú. Van per una altra via i tenen pressa. Tot va molt més de pressa, ara.
Els qui conformen el règim del 78 encara basen la seva retòrica argumental dissuasiva en una idea de país que ja no existeix. La demografia ha canviat tant com quan ho va fer els anys seixanta. Han passat cinquanta anys i Catalunya s’ha extraviat. S’ha perdut i qui l’ha perdut han estat precisament els seus protagonistes enfollits per les seves pròpies mentides i per l’autoengany per justificar la seva posició. El desgavell de la plantilla ideològica ja no dona per gaire més i arriba a tot arreu.
Fa pocs dies el president d’Òmnium Cultural, el filòsof Xavier Antic, afirmava convençut que la immigració massiva no tenia res a veure amb la dissolució i pèrdua irreversible de la llengua catalana. És a dir, que la minorització dels catalans, poc importa. El president d’Òmnium potser somia càndidament que els centenars de milers de nouvinguts estan ansiosos per conèixer i per parlar una llengua que ni escolten pel carrer i que ningú els hi comunica que és la pròpia i l’oficial a Catalunya. Això entenem que no funciona d’aquesta manera.
Desvincular llengua i parlants foresters per part d’una persona amb prestigi, amb reconeixement social, que presideix una entitat que existia fins fa uns quants anys per defensar la llengua i la cultura catalana, és una mica exòtic. Predomina el prejudici davant l’aproximació a la realitat. Predomina la interpretació fanàtica d’una idea que no té res a veure amb la realitat. Aquesta és una entitat que rep cada any la quota de milers de socis encaterinats que dipositen la seva bona fe i es pensen que amb actituds i creences cegues com aquesta es defensa la catalanitat.
Ho diu un filòsof que en lloc de reflexionar pausadament sobre el principal problema dels catalans, com és perdre la identitat per inundació, ofereix una resposta política i interessada —de plantilla— per molta bondat que ens vulgui transmetre. No cal ser filòsof per entendre que el que diu l’oficialitat respecte a la gran farsa i el gran negoci amb la immigració és un exercici de cinisme extraordinari alimentat per totes les ideologies establertes. La coincidència és tan transversal que ho han convertit en una qüestió d’estat. Bé, de l’oficialisme autonòmic. Només els diners tenen tanta transversalitat com la que observem.
La minorització, la pèrdua de l’hegemonia dels naturals ha estat determinant. I si no, ja que normalment són tan exòtics, que els ho preguntin a la nació sioux i a tantes altres nacions americanes que també van “tenir la sort” de rebre el tsunami d’immigrants europeus durant el segle XIX, tot i que ells, reaccionaris, carlins i tradicionalistes com eren no “volien acollir”. Per què es pensa el senyor Antich que a Catalunya hi ha tants partits contracatalans quan abans de la guerra d’Espanya no n’hi havia pràcticament cap. Per què es pensa que l’oficialisme a Rubí diu que els catalans tenim idees imperials per voler donar un cop de mà als compatriotes del nord? Religió contra raonament. Malament rai.
Fins i tot el capità de l’ONG Open Arms, des del més elemental raonament lògic en té coneixement i sap quins són els límits de càrrega —físics, no morals— per no enfonsar la seva nau en un moment crític tot i les seves sinceres ganes de salvar a tothom. Elemental.
Els catalans ens hem extraviat en el laberint de les fantasies creades per uns quants encantadors de serps que van construir ja fa molts anys una hegemonia ideològica del “popurri i tot és el mateix”, per no haver d’afrontar la realitat social i nacional que vam heretar del franquisme. Per mantenir privilegis. Primer de l’economia en general, més tard dels diners públics.
No hi ha cap país al món que s’hagi perdut —extraviat ell mateix i a casa seva en menys de mig segle com ho ha fet el país dels catalans. I a més, perduts en un període de pau relativa i reivindicant i falsejant al mateix temps un discurs d’emancipació que en realitat era de domesticació. Fa quatre dies tenien la majoria social per a ser sobirans en nom de la catalanitat, no en nom del poti-poti. Cal ser abstrús.
És difícil esborrar-se a si mateix del mapa després d’haver existit durant un miler d’anys i de ser una potència durant com a mínim tres-cents. Ens han derrotat militarment des de fora, però des de l’interior, per Déu que els nostres s’hi han posat bé per mantenir les diverses cledes.
