L’any 2012 visitava Barcelona el cardenal Raffaele Farina, prefecte arxiver de l’Arxiu Vaticà i Bibliotecari de la Biblioteca Vaticana, participant en un congrés sobre l’emperador Constantí El Gran, tot donant la conferència inaugural. De la seva documentada conferència destacà una frase que no s’escapà a ningú: «A l’Arxiu Vaticà no s’amaga res; tot s’acaba sabent».
Tot s’acaba sabent. Aquesta afirmació directa i punyent ens porta a admetre que el cardenal no anava gaire equivocat. Tot s’acaba sabent malgrat que molts dels nostres contemporanis molt sovint, massa sovint, no ho vulguin acceptar ni combregar amb algunes de les conclusions que es treuen de certes actuacions, molt especialment en el camp de les corrupcions que cada dia més es coneixen tot esverant l’opinió pública i deixant al seu pas una creixent inquietud i malfiança.
Els que nasquérem els anys de la postguerra, visquérem molt de prop el que es conegué com la pràctica de l’estraperlo, una de tantes formes de corrupció que ompliren i acomboiaren el règim franquista. Tanmateix, la història de l’estraperlo cal lligar-la a un personatge malaurat que aterrà a Barcelona a principis del 1900: Alejandro Lerroux. Fundador del Partido Radical, que influí àmpliament entre les classes populars (i molt especialment entre les capes immigrants) amb un discurs obrerista, acusador i al mateix temps anticlerical. Ha quedat per a la història, entre moltes de les barrabassades que deixava anar, aquella invitació als treballadors tot dient: «Alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoria de madres».
Aquest polític, finançat des de Madrid a través del ministre d’Hisenda, Segismundo Moret, que havia aterrat per intentar esborrar l’incipient nacionalisme català, que arribà a ser president de Govern de la Segona República, acabà la seva carrera amb l’escàndol de l’estraperlo; una actuació corrupta de gran alçada que provocà un mullader tremebund que va enfonsar el Partido Radical. Cal recordar que aquest suposat líder obrerista acabà posant-se al costat del criminal dictador Francisco Franco.
La paraula i el seu significat (estraperlo = corrupció) queda implantada per sempre més en l’imaginari popular d’arreu de l’Estat espanyol. Fins als nostres dies, la corrupció, l’antic estraperlo, ha estat assentada fortament en moltes àrees de l’Estat, des de la política a l’empresarial, des de l’esportiva a la cultural, i tants altres àmbits. Hom es fa un tip de riure, per no plorar, quan veu dirigents de partits de primera fila de l’Estat espanyol, acusant els altres de fer, si fa o no fa, el mateix. Els exemples, vergonyosos, cada dia tenen més presència en l’opinió pública i malgrat que s’intentin tapar són prou coneguts. Caldria, però, i això mereix un altre article, analitzar i investigar com actua una part de l’àrea judicial girant l’esquena a la realitat en certes ocasions i els governs amb la concessió dels incomprensibles indults a delinqüents condemnats per casos greus de corrupció. Caldrà fer com més aviat millor un estudi en profunditat sobre aquestes actuacions i exigir les responsabilitats corresponents.
Catalunya, malauradament, ha caigut en el mateix parany i hem de veure com cada dia que passa surten nous escàndols a través de casos de corrupció que esquitxen de valent la nostra classe política. Ens ve a la memòria aquella intervenció de Pasqual Maragall, al Parlament de Catalunya, un 24 de febrer del 2005, on li etzibà al president de la Generalitat, Artur Mas, aquell «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». Si l’acusació, segurament encertada, anava per CiU, era molt clar que també calia repassar certes actuacions en el món del PSC i d’ICV, a part del PP, molt especialment en l’àrea del nepotisme present a tot el llarg i ample del territori. La «col·locació» a través de suposades assessories, secretaries i tota mena de càrrecs fútils, han elevat la realitat del nepotisme a un nivell espaordidor, tant sigui en ajuntaments, diputacions, consellers comarcals o bé en la mateixa Generalitat. I el nepotisme, recordem-ho, és corrupció.
L’opinió pública ha dit que prou. Cada dia, repeteixo, surten nous casos de subvencions, de programes suposadament pensats i dirigits en favor de diferents capes de la població, aquí i arreu, fins i tot mar enllà, que sumen una quantitat enorme de diners malversats. Diners que són necessaris per a poder finançar, tal com ho demana la realitat, àmbits com la sanitat, l’educació, la justícia o l’habitatge, per citar alguns exemples més peremptoris. És una malversació milionària que per cap concepte es pot acceptar.
És molt trist, però el més preocupant és que, a Catalunya, d’aquest nepotisme i corrupció pràcticament ningú se’n salva. Només com a exemple, un dels més sorprenents, podríem recordar les paraules del president d’ERC, Oriol Junqueras, dient un dia que «la corrupció serà una línia vermella» i afegint un altre dia que «ERC no ha tingut cap cas de corrupció en tota la seva història». Autèntic, excepcional! Tots sabem quina és la realitat.
Podríem parlar dels nostres veïns espanyols, amb els que a contracor hem de compartir una pressió i una subjecció no volgudes, i dels partits que hi pasturen, amb un nombre de casos de corrupció que ens permetrien poder fer una enciclopèdia. Tanmateix, posats a recordar, caldria no oblidar l’exemple i l’actuació consentida d’un personatge «exòtic», avui en una mena d’exili sumptuós, que ha estat la del Cap d’Estat que ens va regalar el general Franco.
Cal doncs ser-ne ben conscients, obrir els ulls i avançar sense por per a fer front a aquest estraperlo del segle XXI que continua ben viu i no dona senyals d’acabar-se. Cada dia és més possible poder tenir-ne informació fefaent i actuar en conseqüència. Hi podem fer molt, perquè, com deia el cardenal Farina: «Tot s’acaba sabent».
