L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i Soley, atrapat per la política justiciera i el pas dels anys, no voldrà reconèixer mai que la doctrina del “llevat de cultures”, “Som un país de pas” o “d’acollida” heretada de Vicens Vives ha estat un gran fracàs. I encara menys, que ha estat un gran engany. Fracàs i engany que ens ha atrapat i condemnat.
Aquesta idea balsàmica que ha desbaratat la capacitat de reacció mental davant les onades migratòries ha esdevingut l’acord ideològic, transversal i unitari, més letal d’ençà del 1939 en contra de la nostra pervivència.
Fa quatre dies que des de Planoles, Jordi Pujol defensava, altre cop, la seva interpretació fantasiosa, gairebé fanàtica, que insisteix que “Catalunya és amor” i que “Aquí hi cap tothom perquè hi estem acostumats”. És una visió de pampallugues que va més enllà del sentit comú. Pels seguidors de la rondalla, la física no existeix perquè la política demogràfica s’afronta només amb “bona voluntat i sent com cal”.
Creure que les conseqüències que es deriven del tràfic de centenars de milers de persones s’arreglen amb quatre eslògans hippies ha estat desastrós. La immigració moderada no hauria de ser, per principi, cap problema. El problema l’hem tingut amb Espanya i especialment amb els delegats regionals, els nostres, que són els que han permès aquesta bogeria mentre tothom treia força suc de la globalització.
Les conseqüències socials de la nova onada massiva no es poden evitar sense tenir poder i molt menys sense voluntat. La resposta del País Basc ha estat diferent i és un referent que desdiu als qui asseguren que això és inevitable. Menteixen. Fa molts anys que ho fan per beneficiar a determinats sectors, entre els quals també hi ha la classe política. Tot això no es pot afrontar només amb receptes sentimentals dirigides al cor d’una població amb tan poc caràcter com la catalana.
La doctrina Vicens Vives-Jordi Pujol era només un cataplasma presumptuós que va servir per immobilitzar el pensament dels catalans incapaços de detectar on era la butlleta de la gran enredada. Incapaços de discernir on és l’estafa del gran negociat de la gent amunt i avall. La de l’increment del PIB que diuen els interessats amb cara de saberuts.
Afrontar la gravetat de la minorització, de la destrucció de la identitat nacional, amb quatre receptes de foc de camp no ens podia oferir uns resultats gaire diferents dels que hem obtingut.
Fem un repàs de què deia el Jordi Pujol més vigorós dels anys 70 (La immigració a Catalunya, 1976) quan va començar a teixir la doctrina del bon samarità, fent, això sí, que el paper de samaritans l’interpretéssim nosaltres. A mig segle vista, sembla estrany que ens hagués entabanat amb tanta facilitat aquest discurs bonhomiós que ara ens fa enrojolar. Fem un resum del nucli principal de la idea:
“La missió de Catalunya —una missió gloriosa i plena de responsabilitat— és la d’acollir i refondre en una nova comunitat catalana tota la massa immigrant. La missió de Catalunya és de fer de gresol”.
“La immigració no té per què fer-nos por. Per a Catalunya és una constant històrica, com ho és la vocació d’integració —altíssima vocació…”
Ja ho sabeu. Missió gloriosa, acollir i refondre. Catalunya ha estat per a ells una gran cassola on les cultures peninsulars, primer, i ara les del món, fan xup-xup i es barregen, una al darrere de l’altra generant l’“escudella catalana”. Aquest ha estat el programa polític que ens ha regit des de 1980 per consens. Són paraules més pròpies d’un capellà, d’un missioner, que d’un polític. En la qüestió relacionada política demogràfica, Jordi Pujol se’ns mostrava sempre tendre i altament generós. S’emocionava fàcilment.
No ho feia tant Heribert Barrera que tenia una visió diferent sobre el mateix fenomen, molt menys ensucrada:
“Històricament, i agafant l’experiència del món, un país, una nació no es destrueix per efecte d’una guerra, per l’efecte d’una ocupació temporal, sinó que es destrueix només amb la instal·lació de foresters en el seu propi territori fins a reduir els originaris a ser minoria, i això és el que ens ha passat als catalans.”
Barrera no era tan sentimental i segur que en aquesta matèria, molt més polític. Per què us penseu que l’oasi el va denigrar amb la complicitat dels comunistes?
No crec que Barrera tingués res personal contra la majoria dels nouvinguts. Podria creure, fins i tot en abstracte, que eren bellíssimes persones. Un polític, però, no pot treure conclusions a partir només de les seves emocions. El que calia valorar en moments de dificultat, com ho eren els anys seixanta, era les conseqüències de la immigració massiva en les condicions polítiques i socials en les quals es trobava el país. Com ara.
Està bé que el món de la política descansi en uns bons principis ètics i morals. És clar que sí. Però el temps ens ha ensenyat que la política funciona a un altre ritme, a una altra dimensió que requereix també, quan cal, un comportament més decidit i no tan fleuma. Una manera de fer similar al que fan servir els mateixos actors quan es tracta d’economia o els negocis on sempre deixen l’ètica i la moral per un altre moment: pel confessionari o pels actes de contrició més íntims.
Potser ho entendrem millor. Si l’avi Florenci hagués anat amb el ciri a la mà com hi va anar el seu fill amb la mirada idealista envers la política demogràfica, no hauria fet el raconet que tant de joc ha donat de si a la seva família que, per cert, no era una família ni curta, ni gaire austera. Fer negocis al marge de la pretesa moralitat és això. En aquest cas, el que importa és la mida i els resultats. Els economistes, els empresaris, els especuladors, els polítics, ja ho hem apuntat, també tenen la seva moral, però va per una altra via. El president ho sabia i en aquest cas va fer el cor fort quan es va dedicar al negoci financer.
Tothom entén que per fer política cal separar els dubtes que comporta la puresa retòrica amb les obligacions i els compromisos contrets amb els teus compatriotes.
Jordi Pujol, el polític, tenia un compromís prioritari amb ells a qui volia representar quan els demanava confiança amb tanta devoció en les “encícliques” electorals.