La gesta del 1r d’octubre de 2017 va ser un model d’exercici democràtic per part de Catalunya i un model de repressió per part de l’Estat espanyol que tan sols va ser una rèplica del que ha succeït al llarg de la història entre ambdós països. Castella i el que ara en diuen Espanya ha reaccionat amb ràbia i enveja continguda contra tot el que fa olor de Catalunya i de Països Catalans. En el que no s’ha contingut és en la forma d’exterioritzar-les: amb repressió per la força i espoliació econòmica. Repassem a trossets aquesta història.
Després de la mort del rei Martí l’humà sense descendència, van advenir els Trastàmara (1412) d’arrel castellana que van topar amb les institucions catalanes en voler imposar el castellà a les Corts Catalanes, flirtejant amb els Remences i pactant amb la Monarquia francesa. A començaments del 1640 va tenir lloc a Barcelona i rodalia la revolta popular coneguda com el Corpus de Sang que marcà l’inici de la Guerra dels Segadors contra Felip IV i la seva Monarquia autoritària. És famosa la frase que el comte-duc d’Olivares va adreçar al dit rei: “trabaje y piense , con consejo maduro i secreto reducir de que se compone España al estilo de las leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”. Com a camí més eficaç proposava entrar amb forces armades i nombroses. El juliol de 1626 Olivares constituïa la Unión de Armas per imposar per la força la Monarquia unitària que acabà en fracàs tot despertant les ànsies d’independència de Portugal i Catalunya. Pau Claris (1641) declarà la independència de Catalunya que va durar tan sols una setmana car fou detingut i exiliat.
Val la pena recordar que les primeres Constitucions Catalanes foren proclamades l’any 1283 per la Cort General de Catalunya a Barcelona. Aquestes Constitucions foren abolides pel Borbó Felip V l’any 1716 mitjançant el Decret de Nova Planta. Pel que fa a les declaracions d’independència, endemés de la ja esmentada de Pau Claris, l’any 1873 la va proclamar Baldomer Lostau d’Estat Català. El 1926, ara fa cent anys, tingueren lloc els Fets de Prats de Molló quan el coronel Francesc Macià des d’aquesta localitat del Vallespir, i des d’altres punts de França intentaren infructuosament envair Catalunya. Ja president de la Generalitat, Francesc Macià proclamà la independència des del balcó del Palau de la Generalitat tal com ho va fer el seu successor Lluís Companys el 1934.
A la dècada dels anys deu del segle actual va esclatar una efervescència independentista que culminà en el referèndum del 1r d’octubre de 2017. Malgrat les amenaces del govern de Mariano Rajoy, vam votar massivament a favor d’una Catalunya independent en forma de república. L’Estat, però, tenia preparades les cartes en forma de repressió violenta com tantes vegades en la història entre Catalunya i Espanya (o Castella). Un vaixell pintat amb ninots anomenats “piolins” va ser ancorat al port de Barcelona farcit de policies “nacionals” i guàrdies civils. L’1-O els van deixar anar com si portessin el “mono” i van vomitar la seva violència davant i dins dels col·legis electorals tractant d’impedir que els ciutadans anessin a votar. El resultat van ser milers de ferits, però el resultat de la votació pacífica va ser aclaparador en favor de la independència.
Davant d’accions democràtiques que es van desenvolupar per part del govern català i al Parlament de Catalunya, l’Estat no va trobar altra sortida que aplicar l’article 155 de la Constitució que preveu la suspensió d’una autonomia, en aquest cas la de Catalunya. D’aquesta manera totes les institucions catalanes, inclosos els Mossos d’Esquadra, va passar a dependre de l’Estat. Això ens va fer molt mal des de tots els punts de vista. Va ser una repressió en tota regla per terra, mar i aire. El govern legítim del president Carles Puigdemont va ser empresonat i alguns dels seus membres van fugir a l’exili on encara i queden el president i tres consellers.
Els que van ser empresonats van estar il·legalment en presó preventiva durant dos anys fins que van ser jutjats en el conegut com a “judici al procés”, que va estar ple d’irregularitats com van certificar institucions internacionals. Va ser un judici polític com en són la majoria dels judicis que afecten causes relacionades amb persones que no són de la ideologia afí a fiscals, jutges o magistrats. Casos ben palesos són els de jutges com Marchena, Lamela, Llarena o Peinado. Espanya no és un estat de dret perquè no hi ha independència entre els poders de l’Estat; la justícia està polititzada.
Dos dies després de l’1-O, o sigui el dia 3 d’octubre de 2017. El Borbó de torn, Felip VI, que té tan sols un palet romà més que Felip V de tan trista memòria, va fer un discurs vergonyós traient tota la bilis contra Catalunya, tant és així que de resultes va sorgir aquella frase plena d’enveja i rancúnia de l'»A por ellos» i que tantes vegades es va posar en boca dels mals espanyols que odien Catalunya. És el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, la bruixa feixista que no perd ocasió per donar la culpa de tot a Catalunya; és l’enveja que la corca per dins. Crec que aquí s’escau recordar la frase d’Antonio Machado: Castilla desprecia quanto ignora. O la d’Ortega i Gasset: El odio es un sentimiento que conduce a la extinción de los valores.
Com que tots els intents d’assimilació per la força han fracassat, Catalunya està oprimida, però viva en les seves essències que la defineixen com a nació; actualment l’Estat espanyol està intentant sotmetre’ns per altres vies. Una és l’ofec econòmic, principalment a través del dèficit fiscal que consisteix a fer-nos cisa del que aportem a l’Estat i del que en rebem. Aquest dèficit és de l’ordre dels 22.000 euros anuals. Imaginem-nos el que es podria fer amb aquesta quantitat! Escoles, hospitals, infraestructures, serveis socials com habitatges, tot amb les dotacions necessàries i salaris dignes. Després del 155, el Borbó Felip VI, si no en tenia prou, va fer i ordenar fer trucades a les grans empreses i entitats financeres catalanes per “convèncer-les” que traslladessin la seu fora de Catalunya i així privar que les decisions i determinats impostos romanguessin a Catalunya. La més important, Caixa Bank, se’n va anar a Madrid. A més del xantatge es pot parlar de submissió dels responsables d’aquestes institucions catalanes.
La llengua, eix vertebral de la nació catalana, ha estat constantment amenaçada i perseguida per Castella i Espanya. La (in)justícia espanyola hi ha col·laborat, com en tants altres aspectes, tot dictant sentències en contra com són el percentatge de castellà que s’ha d’impartir en assignatures a l’escola o tractant d’esborrar el català com a llengua de comunicació. La immersió lingüística, a la vista dels bons resultats que donava, ha estat també objecte de persecució. En el terreny de la cultura, l’Estat ha actuat de la mateixa manera. Un dels exemples més palesos és el cas de les pintures de Sixena. No n’hi va haver prou amb el robatori a mà armada de les peces del museu episcopal de Lleida que ara el ministre “català” del govern espanyol, Enric Urtasun, no diu ni paraula sobre la reclamació política i judicial de les dites pintures per part del govern aragonès; tant se’ls fa que es malmetin, la qüestió és que no siguin a Catalunya. L’esmentat ministre de Cultura, en canvi, s’ha oposat al trasllat temporal del Guernika al País Basc amb el mateix motiu que no es malmetin.
Hem parlat de la repressió i espoliació per part d’Espanya contra Catalunya, però la cosa és més greu i vergonyosa quan l’enemic actua des de dins: d’això se n’acostuma a dir traïdoria. El PSC, que sempre ha estat una sucursal de Madrid, amb el govern del president Illa està arribant a límits comparables als botiflers que feien costat a Felip V. D’exemples no en manquen. Com a mostra, dues frases conegudes pronunciades pel dit president Illa: “Nada de independencia ni referéndum de autodeterminación”. El 10 de febrer de 2024, davant del Fòrum Europa, tot advertint de la “frustració” que generà la petició d’Amnistia, avalada per una llei aprovada per les Corts espanyoles, va manifestar que “no és possible per als condemnats pel procés”. Escarni i ridícul. Que la història el jutgi!
Aquest és un bocí de les històriques relacions entre Catalunya i l’anomenada Espanya. Confiem en la joventut i l’empenta de les futures generacions.
