Catalunya és una nació global, en trànsit a la plena sobirania. Pateix com tots els desgavells de la política internacional, i el de la nacional. El món no va bé. «El Sistema» hauria de resoldre la inestabilitat que conreen personatges com Trump, Putin, Netanyahu i altres esbojarrats que els secunden a la que fou «Nueva Granada», i el Carib. L’esgotada UE dels estats, està entre focs de l’ONU, l’OTAN i l’ampliació o no dels seus membres, amb noves nacionalitats a un pas de ser estat, com Catalunya —els polítics no ho volen. El poble, sí—.
Realitats: Guerres modernes on els drons maten selectivament, destruint béns estratègics amb morts col·laterals no volgudes, és clar, però morts que són enterrats, per genocidis ocults, a canvi d’inversions de futur, a gaudi de pudents. Una altra arma de destrucció massiva, els aranzels i amenaces del «Ros americà», que ho distorsiona tot, maldestrament. El petroli no transita lliurement per Ormuz, ni la Mediterrània. El carburant de consum, s’encareix, amb l’excusa del no-transport per aigües internacionals. La Borsa és la cinta d’una serra, amb dents esmolades en mans de bancs, elèctriques i tecnològiques, cada vegada amb més guanys, que ens encareixen la cistella de la compra, coincideixen amb més guerres, la qual cosa vol dir que ja els està bé la desestabilització. «A rio revuelto, ganancia de pescadores». Només ens faltava la invasió de Ceuta.
A Ceuta hi entraren persones provinents del Marroc —gens innocent— que els foragita, expulsant-los. Cal atendre les persones. Una altra cosa que aquest estat, i altres dictadures o teocràcies, voluntàriament i organitzada va alimentar la fugida organitzada, amb infiltrats polítics, incentivats amb ves a saber què, o amb quotes de delinqüents que expulsa per sembrar en altre indret, maldestres actituds, o trasllat d’orfenats forans, menors no acompanyats, per tal que els resolguin a ells els problemes d’atenció social, educativa, sanitària i qualsevol altra que obligatòriament s’ha de donar als menors per oferir-los la possibilitat d’un millor futur. Si, com crec, es tracta d’una invasió, la solució no està en mantenir-los en campaments, ni donar-los una bossa de menjar al dia. Aquesta gent ha de menjar tres cops al dia, orinen, defequen, dormen, han d’educar-se, necessiten lleure…, i cap situació interina, per molts militars que hi enviïn no solucionaran el problema, tot i el gran cost que ara suposa. Cost molt menor si es donés a cada persona que ha entrat organitzadament a Ceuta, prèvia identificació de cadascú, 1000 €, a pagar a l’ambaixada o consolat d’Espanya a Tetuan. 1000 € en efectiu, els faria córrer. Potser llavors el Marroc posaria autocars per repatriar-los. No diu que els vol recuperar tots? On rau el problema? El problema està en «los intereses de estado», que tots ignorem, a qui tots perjudica.
Ara ha aflorat el problema de l’habitatge, a preus desorbitats per especulatius. Aquella llei de liberalització del sòl de l’Aznar, mal gestionada per governs de tot color, ens ho fa pagar clar. Observo alguns desequilibris i disfuncions. Un suec, un holandès, un alemany o un francès es ven el pis o casa al seu país, i amb l’import, compra dos o tres habitatges d’igual categoria aquí. Rics del Tercer Món, ho compren tot. Si tu aquí et vens el pis, o la casa de poble, o la finca rústega i te la vens, en aitals països rics no compraràs res. A aquests mateixos països, pel preu que s’estalvien en pagar llum, combustible i menjar pels seus avis en residències, en el país d’origen, els surt de franc, enviant-los de vacances aquí, tot més econòmic, atesos per la nostra sanitat. El nostre sou no està per pagar 4-5-6 euros per un cafè en els dits països, quan aquí ens costa 1,5 o 2 €. És una distorsió financera que cal regular. Per aquests factors i altres, estem sobrepassats de turistes. En sobren. En sobren també per haver reconvertit, especuladorament, els habitatges familiars de pobles i ciutats, en espais i pisos turístics, en mans d’especuladors, fons voltor, que compren edificis sencers per a foragitar la gent de les seves llars, per quatre rals, emparats en la legislació espanyola, molt legalista, però injusta i contrària a dret.
Aquella promesa electoral reiterada de posar fi als desnonaments injustos, no s’ha complert. El pedaç que diuen que es farà la setmana entrant, temo, no resoldrà el problema.
Caldria acordar: 1. No vendre a estrangers, comunitaris o no, el patrimoni nacional, en tot cas, vendre l’usdefruit temporal (15-20-25 anys). Passats els anys, recuperem la propietat plena. L’estat, el municipi, que exerceixi sempre el dret de tempteig i retracte, i faci seus els immobles del sanejament dels bancs dolents que els malvenen a qui no toca.
2. Els turistes, tots, a residir en establiments d’hostaleria, entenent com a tals, càmpings, hostals, hotels, residencies…
3. Tot habitatge amb cèdula d’habitabilitat atorgada per aquest fi, no es podrà reconvertir, en pisos o establiments turístics. Els habitatges no podran ser adquirits per societats, ni entitats mercantils, ni nacionals, ni foranes, perseguint-ne l’especulació.
4. Tot lloguer, per a residir-hi familiarment, serà indefinit. L’ús temporal s’haurà de justificar. La renda mensual demanada per l’ús de l’habitatge, no superarà el 30-35% del sou o pensió acreditada. Un habitatge no podrà estar sense llogar, més enllà de tres mesos, superat aquest temps, en trenta dies, s’oferirà a un Cens municipal, Cambra de Comerç o altra institució. Que és qui controlarà i assegurarà oferir-lo per llogar i en garantir el cobrament de la renda, podent complementar aquesta renda l’administració, si per raons socials, l’arrendatari no arriba a la renda pactada i garantida. Tot lloguer, requerirà la notificació prèvia a la comunitat de propietaris que és qui ha de conèixer als arrendataris i tenir garantit el cost de manteniment de l’edifici i el seu ús segons estatuts.
5. En rendes pactades prèviament a la nova legislació, tots els contractes en consideraran indefinits, mantenint-se les rendes, actualitzades en el mateix tant per cent que augmentin les rendes de l’arrendatari.
6. Per evitar ocupacions irregulars, previ a ocupar un habitatge un nou arrendatari, cal obtenir el vistiplau del president de la comunitat. Sense aquest requisit l’ocupació serà il·legal i desnonable a instàncies de la propietat que la podrà recuperar a presència d’autoritat municipal i del representant de la comunitat. En cas d’habitatges unifamiliars, cases, amb l’exhibició de l’escriptura o IBI al teu nom —si l’arrendatari no exhibeix el contracte d’arrendament amb tots els requisits legals— podrà recuperar tot seguit la propietat, desnonant els ocupants.
7. Els tràmits legals i administratius per a resoldre qüestions d’arrendament i ocupacions, en cap cas, en primera instància duraran més de tres mesos i les execucions no duraran més d’un mes, habilitada la nova llei i sistemes per tal que aquesta normativa sigui complida i executada la sentència en els terminis establerts. L’Ocupador sentenciat podrà apel·lar, però l’apel·lació no suspendrà l’execució provisional de la sentència. En tot cas, les rendes no cobrades, interessos i costes causades, són una pèrdua patrimonial a compensar de l’arrendador, fins a quatre anys, en la seva declaració de renda. Amb aquestes mesures, millorades professionalment pel legislador, se solucionarà en part greus problemes que ens afecten.
Els avis, ni tocar-los. L’administració ha de solucionar els seus problemes. Si no tenen els polítics capacitat per a fer-ho, que pleguin. Hi ha altres problemes, com el de l’ensenyament, la llengua…, si cal, ja en parlaré.
Tal com estem, amb una autonomia infradotada, incomplint reiteradament l’Estat, tenint com tenim un pensar i fer diferent del de Castella —ni millor ni pitjor, només diferent— no sé pas si ens en sortirem. Ho faríem, si tinguéssim estat propi.
