Fa uns anys, quan la independència era el centre de gravetat de la política del país, hi havia una cosa que ens unia a tots: la certesa que l’horitzó era clar i que cada debat, cada mobilització i cada acció política anaven, tard o d’hora, en aquella direcció. D’ençà de la renúncia a fer efectiva la independència, de la repressió que va castigar també les bases, de la pandèmia i de la desmobilització, aquesta certesa s’ha esvaït. Els partits que van protagonitzar el procés han girat full i ara miren d’aconseguir millores d’autogovern pressionant el PSOE, i la independència ha anat perdent la centralitat de l’agenda del país en benefici d’altres debats. Res de tot això no és casual. Quan un moviment perd el centre, ningú no se l’endú: el centre simplement queda buit, i és qüestió de temps que algú altre l’ocupi. Si no tornem a ser nosaltres, no seran altres qui ho siguin. Per això reconstruir l’independentisme no és només una qüestió d’organització o d’estratègia: és una qüestió d’idees. I hi ha tres idees-força que qualsevol força política que es plantegi liderar el moviment hauria de fer seves, sense matisos i des del primer dia.
La primera: la Catalunya autonòmica està lligada de mans i peus a l’hora de fer polítiques amb un impacte real. I això no és una interpretació pessimista, és una descripció de la realitat. El control de fronteres és a mans de l’Estat espanyol, les polítiques socials depenen de les transferències d’un Gobierno que concentra la recaptació de més del 90% dels impostos i cotitzacions dels catalans, i qualsevol política que exigeixi el control de la sobirania —diguem-ne la immigració, diguem-ne la llengua, diguem-ne l’habitatge— queda relegada a la condició de declaració d’intencions. Doncs bé, la trampa és la següent: mentre ens entestem a debatre ideològicament dins d’aquest marc, acceptem implícitament que el debat té capacitat de transformar la realitat. I no la té. Potser us semblarà dur, però la conclusió és tan simple com incòmoda: prioritzar el debat ideològic sense independència no ens mourà ni un mil·límetre, i ens condemnarà a viure en aquesta situació indefinidament. El que cal és fer entendre que la ideologia, els valors i les polítiques que pretenem defensar, per fi, seran possibles a partir del moment en què tinguem un estat. La llibertat no és el final del debat: és la condició perquè el debat tingui sentit.
La segona: una força política que aspiri a reconstruir el moviment ha de situar-se al centre del debat amb un projecte concret d’independència i renunciar, d’una vegada, a la gestió del ‘mentrestant’. Aquesta és, en la meva opinió, la lliçó més dura de la darrera legislatura. Quan un projecte no té la capacitat d’implementar el que ha dibuixat i proposat, passa el que ja coneixem: s’adapta, es desdibuixa i acaba gestionant el seu descens. La gestió del mentrestant no és mai un pont cap a la independència: és la manera més eficaç que el marc s’empassés els partits que deien voler-lo superar. En canvi, un projecte de ruptura nítid, concret, al centre del debat, és el que tornarà a generar il·lusió. I si no hi ha condicions per implementar-lo, la coherència mana: a l’oposició, a denunciar-ho, i a esperar el moment. La credibilitat no es construeix governant per gestionar: es construeix sentint-se sempre com una alternativa real de poder, no com una administració de l’estat que volem superar.
I la tercera: missatge propi, positiu i autocentrat, amb credibilitat construïda a partir d’accions combatives. El moviment s’ha passat massa anys consumint energia en la crítica a les altres forces, en comptes de bastir un relat propi amb un missatge en positiu: el país que volem ser, la llibertat que ens hem guanyat, el futur que podem construir. La crítica constant té un efecte pervers: fa que la gent pensi que el problema són els dirigents i no l’Estat, i que el desànim es projecti sobre tota la causa. No. El nostre conflicte és amb l’Estat espanyol, no amb els nostres veïns ideològics. I és per això que el missatge ha d’anar acompanyat d’accions —combatives, de confrontació directa, institucionals i de carrer— que posin de manifest el conflicte polític amb Espanya cada dia, i no cada 11 de setembre. Qui protagonitza aquestes accions, qui és capaç de generar aquesta tessitura permanent de tensió amb l’Estat, és qui recuperarà la confiança de les bases i qui demostrarà, de fet, que la independència torna a estar al centre.
Així doncs, el diagnòstic és clar i el remei, també. El moviment no necessita més dirigents que el gestionin: necessita un projecte que el torni a il·lusionar, situat al centre del debat, amb les mans lliures per dibuixar un país i amb la valentia de no viure a l’ombra del mentrestant. Necessita tornar a creure en si mateix, recuperar el desig i, sobretot, tornar a ser ell mateix el centre de la política del nostre país. La resta —les crítiques, els temes que volen ocupar el centre amb altres prioritats, els partits que s’han convertit en una oficina de gestió de la dependència— tot això és soroll. I el soroll, ja ho sabeu, desapareix quan el vent bufa amb força. Bufem.
