Fa goig veure als nostres processistes, aquells que ens van fer bestiejar durant quinze anys, altre cop junts de la maneta per combatre el dimoni pelut. L’enemic preferent i perillós ja no és l’Espanya eterna que ens escanya sinó Sílvia Orriols. Torna la unitat, quina sort.
L’alcaldessa de Ripoll no els agrada als establerts perquè ses senyories consideren que criticar l’Islam com ho fa tot el món civilitzat és una mostra de racisme, xenofòbia, intolerància i altres adjectius tremebunds. I perquè amb el seu candor que exhibeixen es pensen que des d’aquí som capaços de revertir-ho. Ens en sortirem! Quina credibilitat té ara l’opinió i l’assenyalament reaccionari dels de “Ni un paper a terra”? Creiem que cap.
Es pot criticar els nostres “banyetes”, a l’OPUS, als Guerrilleros de Cristo Rey i, en canvi, no ho podem fer a l’Islam tot i que és una ideologia religiosa que fot el nas a tot arreu, molt més del que ho feia la “nostra” durant el franquisme. Moltíssim més. Es pot criticar els turistes i al turisme de masses descarnadament i no es pot dir res contra el negoci de la immigració massiva i intensiva i encara menys contra les seves repercussions. Un criteri equilibrat, just, equànime…
Jo crec que si l’odien tant és perquè el discurs de la diputada per Girona és massa directa, clar i entenedor un fet que, pel que sembla, agrada a molta gent després de tants anys de dilatància autonomista i colonial.
Ja fa temps que sabem que aquestes organitzacions no es mouen ni per ideals ni per fer el que correspon que no és altra cosa que treballar per a la ciutadania. Es pensen que fent representacions com les del parlament, les escoles o els trens ja funcionen bé per justícia còsmica.
Cada setmana que passa el deteriorament del país ja no es mesura només per l’estat lamentable dels seus serveis i la deixadesa dels seus carrers, sinó també per la pinta moral dels qui ens havien d’alliberar de les urpes del maligne. Amb els del 155, no ens oblidem. Només cal mirar el somriure feliç del senyor Rull cada cop que toca cuixa institucional socialista. Quina vergonya. Quina pena. Quina ràbia que fa tot plegat.
Ara el tripartit dels “Ni un paper a terra” ha fet pinya amb els comunistes, els reis de l’equidistància i del fum. Els amics d’en Valls, els mateixos que ens prometen habitatges a dojo quan arriben eleccions. Són els grans professionals de la política. Els simpatitzants i amics de Hamàs i l’Iran règims amb una democràcia envejable i una tolerància exemplar. Han fet munió amb aquesta gent tan fiable per escenificar una pantomima digna del parlament del zoo.
Només faltaven els del PSOE, però ara que passaven comptes de missa de dotze per explicar el desastre de l’escola autonòmica, van preferir enretirar-se prudentment. Ja ho faran més endavant amb alguna nova kermesse que trauran del barret del senyor Colomines que és l’especialista de la Casa Gran perquè la claca ho repeteixi dia i nit per agrair les milionàries campanyes de publicitat del Govern de Tothom. Una col·laboració institucional solidària que sempre ajuda i que ens indica que vol dir això de les lluites compartides i la llibertat d’informació a Catalunya.
