El cel de Catalunya pot acabar sent, encara més, una immensa autopista elèctrica si es porten a terme els projectes de línies de Molt Alta Tensió (MAT) que ha presentat l’empresa aragonesa Forestalia Renovables SL i que ha d’evacuar —des de les províncies de Terol, Saragossa i Osca, cap a Catalunya (sobretot àrees industrials i al Prepirineu de Lleida, amb destí a França)— l’energia dels nombrosos parcs eòlics i solars que es preveuen instal·lar en aquests territoris aragonesos.
Però aquesta vegada, els capitostos de Forestalia (quin nom per a una empresa que pretén arrasar centenars d’hectàrees de massa forestal) potser no se’n sortiran, perquè això que alguns en diuen el territori ja en té ben bé prou de ser tractat com els subministradors de les àrees metropolitanes, afectades, cada cop més, d’unes crisis galopants (econòmica, sanitària, ecològica, automobilística, etc.) que se sobreposen les unes a les altres, mentre les àrees rurals, el 70% del país, es despoblen en silenci, amb una agricultura de preus ruïnosos, cada cop més en mans dels grans grups de la distribució comercial, convertides en terra de pas per al proveïment d’energia i aigua, en espais per a la implantació massiva de grans parcs eòlics i solars (de la mateixa manera que fa 50 anys ho foren de nuclears i polígons petroquímics) i, en fi, per la colonització turística en el format que ja coneixem, des de mitjans dels anys 90, dels parcs d’atraccions.
Al capdavant de Forestalia hi ha Fernando Samper Rivas, que procedeix del sector carni aragonès, i per la banda catalana compta amb dos assessors —de compravenda, com si diguéssim— com Josep Grau i Felip Puig, exconsellers, respectivament, d’agricultura i medi ambient i territori en governs de Jordi Pujol, els quals, en les recents rondes de visites als ajuntaments per explicar (amb el talonari sempre a punt) les bondats d’aquesta línia elèctrica entre Terol i el Baix Llobregat (Begues), de 180 quilòmetres —que afecta termes d’uns cinquanta municipis, amb torres que poden superar els 60 metres d’alçada, entre les demarcacions de Tarragona i Barcelona— van sortir convenientment esbroncats.
No ha de sorprendre. Les crisis són paral·leles, però desiguals: a les àrees urbanes centrals, per excés de concentració; a les perifèriques i disseminades, per defecte de supervivència. Aquestes últimes, sempre que hi ha hagut projectes agressius als territoris i a les economies locals, han tornat a unir els esforços, aquest cop, per fi, acompanyats per ajuntaments, consells comarcals i la Generalitat, que ja semblen haver-se adonat que, amb el recurs a l’energia renovable i per més necessària que sigui, una empresa privada no pot aprofitar-se’n —i acaparar en les subhastes permisos d’accés i connexió— per especular-hi, i vendre’s després els parcs eòlics i solars al millor postor, que ja sabem quins són, l’oligopoli elèctric que està jugant, criminalment, amb l’augment del preu a costa de l’economia de la gent.
El que pot passar al sud del país, en la MAT que des d’Aragó a Catalunya travessa comarques de l’Ebre, Camp de Tarragona, Penedès i Llobregat, s’intenta, també, per part igualment de Forestalia, al nord de la nostra terra, de Laluenga (Osca) a Isona (Pallars Jussà), afectant els termes municipals de Tremp, Castell de Mur, Gavet de la Conca, Isona i Conca Dallà —municipis on l’empresa Blueprom preveu macrocentrals solars de 700 hectàrees en sòls agraris—. A més, una altra línia elèctrica de 220 kilovolts és projectada de Forada del Toscar (Osca) a La Pobla de Segur.
En aquestes terres de la Ribagorça i el Pallars no els ve de nou tot aquest moviment de grans connexions elèctriques entre l’Aragó, Catalunya i França, derivades de la implantació massiva de nuclears a banda i banda de la frontera. Ara, les mateixes empreses que van apostar fa 50 anys pel “tot nuclear”, un cop privatitzades per PSOE i PP, es llancen, en competència amb altres grups privats, d’aquí i de fora, al “tot renovable”, important-los un rave la crisi climàtica, la situació de l’agricultura i la biodiversitat als pobles.
