No en tenen mai prou

La nomenclatura regional, la política i l’econòmica, també la mediàtica, és clar, no en tenen prou en haver propiciat l’entrada de 800.000 immigrants en només un trienni. Només vuit anys després del 1r d’octubre, Catalunya ha vist com la seva demografia ha estat alterada novament com en altres èpoques glorioses. Espanya té molts recursos per fer pagar les afrentas i a casa sempre hi ha algú que se n’aprofita i els hi fa l’onada a canvi d’aguantar la tovallola que sempre regalima algun guany.

La nomenclatura en vol més. Necessiten més mà d’obra barata per triar entre un enorme exèrcit d’aturats per poder moure més massa monetària i continuar el negoci amb la precarietat. Per mantenir el negoci d’uns quants i no procurar per la riquesa i el benestar general com encara ens volen vendre amb desvergonyiment algun economista del règim.

Poc importa que tots els indicadors ens afirmin que cada cop som més pobres. Poc els importa que aquesta pobresa es manifesti clarament per la pèrdua de poder adquisitiu, dècada rere dècada, i sobretot pel deteriorament dels serveis i de la qualitat de vida. Només cal observar els carrers de la majoria de les ciutats del país per constatar la caiguda de nivell de Catalunya.

Publicitat

No en tenen prou. La cobdícia dels instal·lats, de l’Espanya econòmica que fa negocis amb els col·legues catalans, el espíritu del Circulo, ja fa anys que s’han tret la careta i reclamen, ara a crits, un milió d’immigrants més, de moment, per saciar la seva febrada. Encara no en tenen prou amb la ruïna que suposa per a la població l’increment de preus de l’habitatge. Encara no en tenen prou amb el nínxol de negoci per a la construcció dels dos-cents mil habitatges que ja tenen assegurats des del sector —i l’entorn— a mitjà termini. El Govern regional els hi ha col·locat catifa de plata, però encara no en tenen prou. En volen més. Fa la sensació que persegueixin la desfeta absoluta del país a canvi de treure’n suc. Com sempre han fet. Paguen sous de porqueria i el diferencial que el pagui la societat. Bingo. I d’això en diuen ser més productius.

Enmig del gran debat per la desmesura immigratòria el president del Foment, el senyor Sánchez Llibre, exhome fort de la versió cristiana de l’exclan convergent, pressiona als seus col·legues del pinyol autonomista perquè no s’arronsin davant la pressió d’una oposició creixent que diu prou a la desmesura immigratòria que està trinxant Catalunya. Tenen pressa no fos cas que algú els hi compliqui les coses ben aviat. Han trinxat la costa, des de Cambrils fins a Port-bou; a la muntanya n’han fet molta via i si no mireu la Cerdanya col·lapsada. Els darrers vint anys li ha tocat a les ciutats de l’interior: Manresa, Berga, Vic, Figueres… En volen més.

En el negociat de la gent que ve de fora l’acord és absolut. Uns s’enduen el tall productiu i uns altres, els de la hipocresia moral, les molles assistencials que causa la desfeta social. I nacional. No només falten pisos. També falten lògicament professors de català i diners, molts diners, per observar, comptar i reivindicar quants dèficits hi ha a tot arreu per satisfer les ànsies dels amics més cobdiciosos. Més guinguetes. El dèficit és general, mentre el fariseisme i el jovialisme apareix per totes les tribunes subvencionades per compensar les “percepcions” negatives del desastre.

Els polítics necessiten fer veure que Catalunya rebrà més diners amb la millora del finançament i l’Estat, que més enllà de satisfer el seu impuls catalanicida, per segon cop en els darrers vint-i-cinc anys, condiciona l’augment de recursos generals amb  l’increment del PIB general. Tan elemental com això. Voleu més diners? Molt bé. La piscifactoria catalana ha de rendir més i en tindreu, lògicament, contesten.

El País Valencià i les Illes tenen el mateix model. Un Resort com serà el futur Resort de Gaza que tanta consternació ha causat a casa nostra, però un Resort de baixa estofa. Des dels anys seixanta, “Països Catalans Resort”.

Importar 800.000 persones en tan poc temps és una autèntica barbaritat. Com ho va ser importar-ne dos milions i mig els anys seixanta, i un milió dos-cents molt a tombar del segle XXI. És un atemptat de primer ordre sense cap equivalent a cap país occidental després de la colonització massiva dels EUA el segle XIX. Han multiplicat per tres la població en setanta-cinc anys i tothom preocupat perquè encara no ho hem fet prou bé. Encara no hem estat prou inclusius.

També és un atemptat ecològic que si parléssim de granotetes ja hagués despertat el malestar d’aquest exèrcit de militants de causes nobles i bondadoses que quan han de fer pessigolles a qui els atorga la subvenció callen com a punyeteros. Sabeu quanta aigua es necessita per una tona de formigó? I per una tona d’acer? Sabeu quanta aigua es precisa per elaborar un quilo de pa? Sabeu que cada dia el sector del porc, dels 8 milions de porcs d’engreix, consumeix 400 milions de litres d’aigua de canonada? Feu números perquè la capacitat hídrica del país no és gaire superior a la de l’època de Franco, però amb l’espantall continu del canvi climàtic tot això pinta molt malament. Això de la puta i la Ramoneta no és una exclusiva dels convergents, què us pensàveu.

Ens pagaran les pensions, millorarà la productivitat, es faran catalans, diuen els molt barruts. Fins i tot algun sènior de l’autonomia, socialista, ben agraït ell, el senyor Raventós, ens diu que els japonesos ho han fet molt malament. Que s’haurien d’emmirallar amb el nostre model de creixement amb el tràfic de persones. Perdó, d’altres catalans. Tenen ben assumit que ens poden tractar com a idiotes.