No sabem ben bé a què es dedica el conseller Vila. El que sí que sabem és que potser no té gaire definit l’origen del problema que pateix la llengua catalana, la catalanitat, com tampoc creiem que no el tenen gaire apamat altres organitzacions de l’autonomia com és el cas d’Òmnium.
El president d’aquesta entitat sentenciava fa poc que l’arribada de centenars de milers de sud-americans no té res a veure amb la pèrdua de l’ús del català. De la desaparició, primer lenta, ara meteòrica. Hi ha molta gent que creu que la minorització dels catalans no influeix en l’ús ni en la pèrdua de la naturalesa dels catalans. Ens volen fer creure, per exemple, que, un nen català que jugui en un equip de futbol, envoltat per una majoria de castellano xerradors, defensarà la llengua com un cosac seguint la doctrina del “Depèn de tu” que acostumen a engaltar a tort i dret per no entrar al fons de la qüestió. Depèn de tu, ser simpàtic i educat, i fer cursets.
Diuen que no hi té res a veure com tampoc tenia res a veure l’arribada de centenars de milers de castellans meridionals als anys seixanta, com afirmava en Jordi Pujol i la colla autonomista per por a Espanya i per no alterar la pau social i l’economia. Ha passat mig segle d’aquest encantament i el PSOE és el pal de paller del país i desenes de milers de nous catalans voten a Vox. A Letònia, aquesta correlació de forces faria federat.
És clar que ells -la futura nomenclatura autonomista- no vivien ni a Cornellà, ni a Sant Boi, ni a l’Hospitalet on només passejant pels carrers es podia observar l’impacte d’aquell trasbals de pobladors. El problema no era viure a Sant Gervasi. El problema era no fer cas, ni escoltar el que deien als qui vivíem a Badalona, a Sant Adrià o a la Torrassa. El problema era saber-ho i amagar el cap sota l’ala per tranquil·litzar el personal.
Els d’Òmnium ara diuen el mateix. És una entitat que va ser creada per burgesos catalanistes durant el franquisme i que ben aviat va afluixar quan es creia que participant amb el nou règim espanyol des de l’autonomia s’arreglaria tot. Una entitat que des de fa un temps, en aquests anys de decadència, ha caigut en mans de l’esquerra woke, l’esquerra que ens prescriu comportaments morals i poc els importa la realitat. No deixa de ser un petit resum de la transformació de Catalunya. D’aquella Catalunya autonòmica del “socialisme és llibertat” o “és català qui viu i treballa…”
L’èxit ha estat rotund.
La perspicàcia del senyor Antic és molt afilada com observem. Venia a dir que no hi tenia res a veure que en una escola on tots els que acaben d’arribar parlin castellà, s’hi pugui aplicar la hipotètica immersió que no s’ha aplicat integralment ni quan tocava. Senzillament perquè és un decret. Creuen que la realitat social es pot modificar per decret i això no és cert. El món no funciona així, llevat que ho facis amb els estris que corresponen i la determinació que cal. Cal molta determinació. Extrema. Ni que es pogués fer, no serviria de res col·locar vigilants de la llengua a cada classe perquè no seria gaire eficaç, diguem-ho clar.
Ni els quanranta anys de dictadura, ni amb tanta mala llet, se’n va sortir del tot perquè els catalans, en clara remissió numèrica, encara teníem un record clar de comunitat natural.
Cal molta determinació, valentia i saber crear les condicions perquè els foresters es catalanitzin. En general, el món castellà funciona com funciona la llei de la gravetat en el sentit més rupestre. Si se saben en majoria i amb l’alè del poder, malament rai.
Només cal veure la seva persistent determinació i com entren a sac amb la lapidació lingüística a tot el territori català. I si ho fan és perquè els naturals són minoria. Resulta estrany que ara que els sindicats verticals ja no pinten gaire, els professors del Principat, de les Illes i del País Valencià, no s’atreveixin a organitzar una gran acció reivindicativa conjunta per defensar-se de la rabiosa agressió dels foresters en una qüestió tan espiritual com és la de la llengua. El cos ja ens l’han fotut, ara van per l’ànima i l’ànima haurien de saber que no es toca.
Com a la resta dels Països Catalans, la idea interessada que tenen els nostres autonomistes de la desaparició del català, tan ben ruminada i executada des de fa segles, és més aviat funambulesca. Infantil. La resposta del conseller del ram a Sa Tele3 és coherent amb el paper històric del partit espanyol que representa, però no deixa de sorprendre que disposin de tant col·laboracionisme servil des de l’interior que calla com un mort. Els que neguen els fets per mantenir els privilegis.
Que Catalunya requereixi un departament de la Llengua per justificar i pal·liar els efectes de la minorització, ja demostra on ens han dut l’autonomia i els seus servidors. Que aquest “ministre” de la Llengua sigui capaç de verbalitzar a la televisió del règim, mentre rebia un altre massatge periodístic, que l’atac no era integral, sinó que responia a la manca de sensibilitat dels jutges és inconcebible. La conselleria no és de llengua, sinó de retòrica.
Encara sort que el pragmatisme del president Jordi Pujol va “arrancar” amb astúcia fa trenta anys que aquells que ens han de jutjar, vinguessin estudiar a Vallvidrera per conèixer millor la nostra idiosincràsia!
Una altra oportunitat perduda.
