A través de l’article de Vicent Partal a VilaWeb d’aquest primer d’abril (“La pau lingüística”…) m’he assabentat del nou cop contra el català dins de l’ofensiva espanyola general contra la nostra llengua. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que en aquestes qüestions sempre és d'”injustícia” i que de català només en té el nom i la ubicació, ha executat “provisionalment” la sentència contra el decret de política lingüística de la Generalitat. Sabent com és l’actual Generalitat, no crec que el decret anés gaire més enllà d’uns mínims irrenunciables. Però ni això ens concedeixen. Perquè són “ells” els que manen, els que tenen la paella pel mànec, i així aquesta mesura es correspon amb les dels governs del PP a València i a les illes, on no paren de fer nova trencadissa allà on poden.
I avui reconec que he de posar límits al meu etern optimisme. Eliminar totalment el català mai no podran. Però com més es trigui a fer front a totes aquestes barrabassades, més difícil es farà d’impedir que la nostra llengua vagi perdent volum de parlants, que vagi camí (com ells volen) de quedar reduïda a una expressió residual, folklòrica, que no li calgui a ningú per viure al nostre país.
I, si no en altres camps, en aquest almenys hauria d’aconseguir-se el consens de totes les forces polítiques i socials de Catalunya per fer un front unit contra aquest atemptat a la nostra personalitat nacional i històrica. Perquè, com també diu en Partal: l’única solució és tenir el poder determinant per poder fer la política lingüística que cal. I això té un nom, el de l’única solució, que és la independència, perquè no ens deixen cap altra possibilitat.
Si la lluita per la independència mai ha estat res de fàcil, cal reconèixer que en aquests moments encara ho és menys, gràcies als senyors Putin, Trump, Netanyahu i companyia. Aquests irresponsables, fent un disbarat darrere l’altre han posat el món en una situació, en la qual el futur es veu amb moltes possibilitats negatives i cap de positiva. En un món on les catàstrofes humanitàries i econòmiques s’estan multiplicant de manera fins fa poc gairebé inimaginable.
Putin va començar la seva “operació especial” contra Ucraïna, creient que en quatre dies tindria el país a la butxaca. I ara, després de quatre anys, no sap com sortir-ne sense arriscar ell mateix el coll. Trump i Netanyahu han iniciat la guerra contra l’Iran sense tenir, segons sembla, cap idea clara de quins eren els objectius ni sobre la manera d’aconseguir-los. I si hi hagués hagut alguna possibilitat d’arribar a un acord mínim amb l’Iran, ells mateixos (sobretot Trump) el fan impossible, perquè això només s’aconseguiria en converses secretes, i no amb proclamacions a internet, que fan impossible als iranians cedir sense quedar com uns covards inútils davant d’ells mateixos.
Les conseqüències les sap ara tothom. Augment dels costos de vida, manca de subministraments a moltes regions del món, etc., etc. I hem de tenir en compte que, en cas que a Espanya li toqui rebre també les conseqüències, no serà gens estrany que Madrid procuri minorar-les a l’Espanya de parla castellana, carregant-les més sobre la de parla catalana. I no crec pas exagerar.
En aquests moments recordo més que mai el que va escriure algú ja fa temps (em sap greu no recordar qui era) que parodiant una orgullosa dita dels nostres avantpassats va dir que ara s’esqueia més dir “I puix és català, que Déu l’empari”.
