Un estat es crea convulsivament sumant o restant territoris concrets, liderats per militars, cacics o teòcrates de tota mena que s’adjudiquen el poder sense ingerències. Ara, globalment, aquest poder gira entorn de Bilderberg, Davos, G-7, G-20, lògies oligàrquiques que deleguen a partits de dretes o d’esquerres. El poder global està dividit en blocs, aparentment antagònics, farcits d’estats que es creuen independents, però que compleixen amb el rol predeterminat pel Sistema global a l’ombra, que els permet determinats contra jocs. No confonguem els estats amb els governs, que són només gestors provisionals d’un poder delegat. Si no convenen, els contaminen amb diners o sexe, foragitant-los. D’ençà de Maquiavel —contra Montesquieu— l’estat es va dotar d’instruments, permetent que redactessin condicionadament, normes de joc, de vegades constitucions, deixant escrit, només escrit, que la sobirania pertany al poble sobirà de res, devaluat a vassall, a súbdit, a administrat, ara pur consumidor, engarjolat en tecnologies del 4G-5G o IA on manen els algoritmes, al núvol, controlat pel Sistema. La tendència humana és perpetuar-se en el poder delegat, a partir d’eleccions en què la gent no escull persones, sinó sigles de partit, marques, que obeiran les regles del mercat. D’aquell “contracte social” entre el poble i del rei, del qual parlava Sant Tomàs, o l’Escola de Salamanca (amb els Mariana, Suárez i altres) no en queda res. Ens advertien que, si aquell poder no complia amb el contacte social signat, podíem abjurar, recuperant la sobirania plena. L’incomplidor Franco va imposar un cop d’estat, més que una guerra civil. El seu hereu, el rei emèrit, acceptant, s’ho va trobar tot, lligat i ben lligat.
En negociar-se un nou “contracte social”, no es van preveure eleccions de revocació dels electes ni dels alts càrrecs. No els va interessar el rol dels alertadors, contra qui abusi del poder. Les sindicatures foren maquillatge estètic. L’amnistia prèvia no s’adreçava als republicans repudiats, sinó als cacics del règim, criminals identificats àmpliament, mai castigats. La Constitució naixia viciada.
Qualsevol disfunció del “Parlamento” i “gobierno” topava amb el nus gordià del “Atado y bien atado”. Mani qui mani. I varen manar. Decapitaren a Suárez. González, amb el del ribot, eren dretans. L’esquerra, domesticada. Casos com Matesa, Filesa, mister X, l’”hermanisimo”, els Gal, Gürtel, l’ignorat M. Rajoy, i tota la trama socialista actual amb Cerdán, la fontanera i companyia, foren i són un càncer metastàtic a extirpar. Recordem, el PP tant cridaner, no va donar suport a la “Constitución de 1978”. Ara s’acarnissen pel cas del Fiscal General, suborns i els abusos de poder en assetjaments sexuals que arreu es mal practiquen, fent els partits els ulls grossos, fins que, a algun mitjà mediàtic li interessa aflorar-ho. La cistella de la compra s’encareix. El preu de l’habitatge també. Poc importa. El Sistema aposta per l’economia especulativa. Sánchez gestiona, però no governa. Una Dana política ens amenaça.
Notis: Teníem un MHP Tarradellas restablert com a president legítim de la Catalunya republicana, constituïda amb Parlament propi. Érem estat. Ens regnava un rei mai votat, amb unes “Cortes” constituïdes; amb un T.O.P. actiu. Tot estava fet. La nostra CE-78 es va crear, no en unes Corts constituents, sinó en unes Corts ja constituïdes. Aquí rau la diferència. Aital CE-78 —viciada de nul·litat—, és el resultat d’un text negociat amb el sistema i els militars postfranquistes. El text fou retocat, retallat, condicionat a una monarquia imposada, amb un partit no convidat que havia guanyat les darreres eleccions democràtiques. Els negociadors postfranquistes formaven aquestes Corts. El referèndum va presentar un text tancat, amb institucions creades a mida, amb el poder judicial anterior. “O lo tomas, o lo dejas”. Només va faltar el 23-F-1981, el “pacte del capó”, la LOAPA i després, la STC-2010 contra el referendat Estatut de Catalunya de 1706. Més endavant, el món ens mirava, els catalans guanyarem la confrontació del 01.10.2017, amb el càstic de l’article 155 de la CE-78 que encara ens governa. Presó, exili, indults, amnistia, desencís. L’Estat no compleix mai.
No ens ha d’estranyar l’abús de poder que aflora quan es monopolitza el poder, quan s’està massa anys exercint-lo. Molt dolent és el poder centralitzat. Perdut estàs quan el permís al teu afer depèn d’un polític, d’un càrrec o funcionari ben posicionat, amb prou poder per a enllestir o accelerar negocis de tota mena, manin les dretes o les esquerres, que de tot hi ha, també en el cas de les mascaretes de la Covid-2019. Gran negoci per massa gent.
La concentració del poder sol concentrar-se a la metròpoli, on es creen artificials famílies, cada una amb una parcel·la que exerceix en ministeris, gabinets, sindicatures, subseus en qualsevol despatxet creat, registrat o no, sense que la Constitució doni eines als alertadors que denuncien irregularitats o assetjaments. El poble pla, el sobirà de tot, resulta que no pot revocar cap càrrec. Ha de tolerar, per l’escalafó, les pertorbacions mentals de qui ocupa un càrrec polític o institucional. Ja ho deia Francesc Solanes (el 1700, segon volum de les seves Màximes a El emperador político. Política de emperadores), “no atorguis mai un càrrec a qui el desitja o ambiciona, sinó a qui, tot i està preparat, no se l’espera”. Maquiavel, el fiscal Macanás, el doctor en lleis Francesc Solanes, ens advertien: gestionar molt de temps el poder corromp. A tots?, no, és clar! Però qui jutja els jutges? I els càrrecs electes? I les famílies de la casta funcionarial? I el poder? Ni tan sols per la DANA es perd l’escó, orfes com estem d’eleccions de revocació. Si cap càrrec respon personalment i ràpida de les seves irresponsabilitats; si no hi ha escarment per l’abús de poder; si el poder governamental no compleix amb el que signa complir, llavors, el poble pla, exercint el dret de rebel·lar-se, abjurant, ha de canviar els líders i les lleis. S’imposen noves estructures, amb noves normes, nou cens, i nova llei electoral que permeti triar els millors, amb creutes —siguin de dretes o d’esquerres— per gestionar-nos i governar-nos segons el contracte social que ens atorguem per referèndum, segon preveu la Llei de Transitorietat 20/2017. Tenim l’eina embastada per Constituïm: Proposta de Constitució per a la República Catalana. Una eina de treball. Aprofitem-la.
Els estats o les autonomies treballen amb prioritats i velocitats diferents. Ara, emperò, tots obeeixen el Sistema, que ho condiciona tot, amb falsa solidaritat. Dins de la UE hi ha euroescèptics. Al bloc oriental, Rússia, Xina, vigilats pels EUA, amb l’ONU o l’OTAN, el G-7, o el G-20. Pressionen el món altres estructures orientals infiltrades a Centre i Sud-amèrica i a l’Àfrica. Els EUA estan gelosos i neguitosos, d’aquí l’autoritarisme de Trump i la seva extraterritorialitat tolerada per la UE, amb lideratge feble, i gestió molt qüestionada, navegant en aiguamolls encara per reestructurar. El Sistema pretén establir un únic mercat i un sol ordre mundial que s’està gestant, d’aquí que s’inverteixi en tecnologies de 4, 5G, IA, habitar a la Lluna o Mart, per controlar-ho tot. Al Brasil clou una nova conferència sobre el canvi climàtic, mentre es continuen talant arbres a la selva, cercant-hi petroli i minerals estranys. A Oslo atorguen la medalla de la Pau a la que sembla d’ultradreta, contra el parer de l’esquerra. Pur miratge. Incoherència. La guerra Rússia-Ucraïna és destrucció, minva de població, i oculta que l’Israel post holocaust necessita espai, d’aquí la guerra amb Gaza-Cisjordània. Més destrucció, menys població i dissidents. La religió ho empitjora. Poc importen altres guerres locals, ni la fam, ni les malures. Els morts no compten. Amenaça Putin amb una guerra global si es fa mal ús dels seus fons sobirans retinguts per la UE, mentre els seus oligarques tenen els iots a la reserva, en estats que fan els ulls grossoso al capital opac, als diamants de sang, als fons reservats o sobirans que a preu de saldo —sense que l’administració exerceixi el dret de tempteig i retracte— compren immobles habitats, foragitant als arrendataris, en un: tot pel turisme i l’especulació. De res serveixen les denúncies dels alertadors, que topen amb silencis i encalls burocràtics de partits que extravien papers, i una administració que ens és adversa. De veritat volem continuar amb aquest Sistema? No abjurem encara?
L’exdiplomàtic d’exteriors de la UE, jubilat, no va resoldre o no va poder “el cas de Catalunya”. La UE, condicionada per Trump, fa reunions d’impotència, dient-nos que anem enrere fins que s’activin les nacions-sense-estat i les Euroregions locomotora, però no tenim encara gent transversal disposada a liderar aquest repte, tot i que Catalunya va demostrar lideratge, vencent els “piolins” de l'”A por ellos”. Cal explorar i explotar, l’Euroregió occitana/catalano-mediterrània, a la qual adherir-se tots els regidors i diputats electes, i l’agrupació de municipis, amb totes les comarques de la nostra nació, ANC, Òmnium i altres entitats. Som un G.O.I. que amb seny i rauxa ha de liderar la reestructuració de la Unió Europea com a entitat confederada de nacions i pobles. Només amb unitat d’acció és possible.
