De cara a qualsevol procés electoral, sobretot per a la gran majoria independentista catalana, hi ha la temptació raonable de l’abstenció activa. El procés electoral està viciat per la ingerència espanyola, àdhuc francesa. Sobretot a les eleccions estrangeres, espanyoles i europees, però també a les catalanes i municipals. El cens, les juntes electorals, les normes i en darrer terme la seva articulació i finalitat no tenen altre objectiu de bastir un suposat cos democràtic al sistema colonial espanyol sobre Catalunya, una nació mil·lenària.
Aquest debat apareix amb més urgència quan les parcel·les polítiques electorals d’ERC i JxCat es veuen amenaçades per noves forces polítiques, com ALHORA o el FNC o AC. I així sovint han sorgit veus de puresa nacionalista per reclamar l’abstenció activa a les eleccions espanyoles com la millor manera de defensar el país ocupat, demogràficament i militarment. O fins i tot renunciant a presentar-s’hi, com ha fet AC.
És un dilema antic. Fins ara, s’han vist les quotes catalanes a les institucions espanyoles, europees i catalanes com una manera per intentar obtenir més autogovern. Això va ser el pujolisme, amb el famós lema del peix al cove. Usar els pocs diputats nacionals per assolir acords amb els «vigilants de la presó» que permetin avantatges pel nostre territori i serveis públics. Des del 1976, ha estat així i el balanç és decebedor i frustrant.
És possible una via alternativa, més coherent i lògica. O bé, amb gran impacte efectiu internacional, anar a totes les eleccions espanyoles, però els seus diputats electes rebutjar ocupar els escons al Congrés i al Senat espanyols, atris del sistema de dominació sobre el nostre poble català, perquè no reconeixen la legitimitat del govern espanyol i el seu sistema electoral sobre Catalunya, la nació dels Països Catalans. Una opció que seria coherent, a un primer cop d’ull, per opcions polítiques com el Front Nacional de Catalunya. O també, pel que sembla l’actual opció ara damunt la taula per part d’ALHORA: obtenir diputats electes nacionals catalans per fer d’altaveu i suport per conjurar, ara o més endavant, exclusivament, una majoria de diputats que permetin la formació d’un parlament paral·lel democràtic per activar la secessió nacional catalana definitiva des de l’estat espanyol.
Tot plegat res més lluny del que estem acostumats per part d’ERC i JxCat quan s’enfanguen en polítiques públiques espanyoles que sempre acaben en detriment i greu perjudici de les possibilitats d’alliberament nacional pels catalans, que, per cert, és l’única via real i efectiva per encarar els reptes que tenim al davant.
