Encara hi ha un munt de catalans que es creuen que la salvació de la llengua s’aconsegueix bàsicament amb decrets. No entenen que ni Primo de Rivera, ni Franco, tot i que ens van debilitar amb la por, les lleis i la forta immigració no ho van aconseguir del tot.
Els qui ho creuen són els mateixos que donen tanta importància al fet de poder parlar en català a les Cortes de Madrid o que a Europa es reconegui mentre a l’interior de les nostres fronteres els catalans cada cop som més residuals.
Amb la mateixa política, amb la mateixa mentalitat i irresponsabilitat, la sobirania només serviria per tenir més bitllo-bitllo per fer un munt de coses ocurrents que no farien revifar la catalanitat minoritzada. Amb la inèrcia dels darrers trenta anys, des del tripartit fins als nostres dies, només serien diners per fer propaganda, explicar rondalles o fer actes simbòlics a part d’altres negociats perquè d’això n’hem après molt.
Ja hem vist que amb decrets tampoc s’arregla la situació de l’habitatge perquè el que falta en el mercat són habitatges i sobra la demanda estimulada per la irracional política demogràfica.
Però parlant de diners, amb els decrets i la bona fe, aquesta també és la gran solució per a molts per recuperar la catalanitat difuminada. Que no es facin il·lusions. No n’hi ha prou. Ja pots ensenyar la llengua i fer centenars de milers de cursets, si trobes professors, que això no garanteix res perquè l’ús no és automàtic com la idea que ho sigui. Després d’un munt d’anys tenim molta experiència. Tenim dades i l’aritmètica en aquest àmbit d’avaluació és més fiable que les il·lusions.
Fa decennis que tenim la immersió a les escoles, almenys oficialment. A la majoria dels municipis on els castellans van prendre la majoria durant la Dictadura, el català és una llengua minoritària en general i residual entre els joves. Per què? És ben fàcil. Doncs perquè els catalans són residuals. Sense catalans no hi ha llengua catalana. Els catalans administratius és una altra cosa. Si un «català administratiu” pensa, parla i canta en castellà tot el dia, no és català, no us deixeu enredar. Hi pot haver excepcions, i tant! Però en un 90 % forma part de la gran comunitat castellana amb residència a Catalunya, malgrat la rondalla que us puguin dir els establerts. Quan diuen castellanoparlants, volen dir castellans.
Perquè el català sigui hegemònic calen diners i decrets, és clar. I determinació dels qui manen. Tanta com la que hi va haver i hi ha a les repúbliques bàltiques en relació amb els russos que també provenen d’un gran imperi. A Letònia se’ls hi diu “els que parlen rus”, però tothom sap a qui es refereixen. Calen diners, però sobretot calen catalans. Que els catalans es notin a la societat perquè on visquin siguin hegemònics. Que es noti sense necessitat de proclames, ni actes de fe.
Sent molt optimistes, la immersió com a vehicle per a la integració podia haver funcionat amb una proporció de 6 a 4 i no de 4 a 6 en un context polític i mediàtic on els castellans tenen la paella pel mànec i molts anys d’“ordeno y mando”.
Ara, en aquestes mateixes escoles, la proporció entre l’alumnat és de 2 a 8. Fins i tot a Vilafranca o a Figueres. Ja podeu demanar decrets. Us enganyen, us enganyeu. No volem ser aixafaguitarres, però els únics decrets que cal fer són els que serveixin per revertir la política demogràfica irresponsable, impresentable i suïcida, practicada per les elits i consentida pels autonomistes rampants i l’exèrcit de bonafès que prefereixen no reconèixer la realitat per no alterar el seu karma.
