Demano excuses a l’amable lector si avui faig citacions de Vicent Partal de manera massiva. En altres temps haurien estat objecte d’articles separats, però ara he d’escriure quan puc i no quan vull. No vull desmerèixer de cap manera altres noms excel·lents del nostre periodisme, però en Partal és per mi la clau de volta que em situa immillorablement en la situació política de la nostra terra.
En el seu editorial d’aquest 12 de desembre a VilaWeb, La finestra entreoberta, Vicent Partal encareix als partits independentistes que aprofitin ara l’oportunitat que els dona la feblesa del règim espanyol (no tan sols del govern) per aconseguir per a Catalunya millores decisives en el camp nacional, que puguin acostar a la independència en una etapa posterior.
Jo, molt a desgrat meu, temo que aquesta oportunitat té moltes probabilitats de ser desaprofitada. I si no s’aprofita, jo, espectador des de la barrera i sense cap obligació de ser diplomàtic, penso que aquest fracàs tindrà nom i cognoms: Oriol Junqueras. I com tantes vegades he escrit, si això passa, un dels meus sentiments (a part de la indignació per l’ocasió perduda) serà altre cop la tristesa de veure com un home de gran talla intel·lectual fa miques el pedestal que encara podria tenir a la història del nostre país. Si afavoreix indirectament el partit de Sílvia Orriols, sumant-se al seu argument que a Catalunya no hi caben vuit milions, perquè així restarà vots a Junts, actua com a home d’una cega política partidista, no com a home d’estat. I així fa difícil d’aprofitar aquesta “finestra entreoberta”.
Aquesta tan evitable calamitat és tan més lamentable quan hom llegeix altra vegada Vicent Partal (15.12: “Llegir l’oportunitat…”) i té la sensació de sentir al nas la indescriptible pudor d’un femer monumental. Un “machismo ibérico” en la seva pitjor versió, unes concessions descarades de contractes a canvi de sucoses provisions, un finançament de les mesures contra Catalunya des de les més altes instàncies del règim del 78, etc., etc. Mai, des del 78, el règim ha estat tan fràgil i tan vulnerable i qui no faci els sacrificis que calguin per aprofitar-ho no es pot dir independentista.
Tornant, però, als “vuit milions”, altra vegada en Partal (7.12, “El debat dels vuit milions”) cita exemples d’altres regions europees que amb una desproporció semblant entre extensió i població no sols ho han superat, sinó que són regions modèliques dins d’Europa. Això és perquè el problema no és la immigració, sinó el no disposar de les eines per controlar-la i canalitzar-la i per muntar en el país les infraestructures que ho facin possible. En una paraula, altra vegada la solució és la independència, que faria possible altra vegada l’absorció de la immigració com tantes vegades ha passat en la història del país.
Però de moment, amb totes les regnes a les mans de Madrid i una Generalitat que no és més que un altre despatxet de la Moncloa, la situació, com sabem, no té res d’agradable ni de sensata. En altres temps, els almogàvers anaven pel món amb el crit de “Desperta ferro!”. Avui hauríem de cridar tots a molt polítics nostres “Desperta seny!!”.
