La desmobilització independentista després de la desfeta provocada pels líders “del procés” és evident. 800.000 vots esperen una solució. Els 2.079.330 de vots són un fet en eleccions, i en el referèndum, reconeixent la legitimitat nacional, van ser 2.286.217 vots. Hi ha majoria democràtica.
El missatge independentista és un bé moral, una necessitat nacional i un resultat democràtic. Això a la pràctica no és evident d’executar i genera dubtes en la seva aplicació. La confrontació, el conflicte, és el principal problema. Espanya no cedirà fàcilment el seu control sobre Catalunya.
Exercir la via unilateral, legítima i justificada, té inconvenients si necessita dues premisses que ho bloquegen tot: una hegemonia social i una unitat d’acció. Ambdues qualitats s’entenen com indispensables per poder avançar i tot i tenir la raó i voler una evolució sense patiment, no es consumen.
El futur de Catalunya es decideix a l’Estat espanyol. Ni Parlament ni ajuntaments ho faran possible tot i que són indispensables. Però tampoc sembla viable una reforma espanyola que permeti l’autodeterminació pacífica i democràtica de Catalunya.
La independència de Catalunya s’haurà de fer sense poder reformar Espanya. Des de la mentalitat autonomista tampoc. El 2017, amb l’exili i la repressió es va perdre una oportunitat molt favorable per instaurar la nostra legalitat democràtica.
La dinàmica electoral, com es demostrarà ben aviat, passa per eixos ideològics i no només per dinàmiques patriòtiques o nacionals. Els nous discursos sobre la immigració, la globalització o la identitat condicionen el nostre projecte independentista, perquè generen divisió.
Vivim en un atzucac. Sense líders clars. Sense propostes de confrontació. Sense discurs patriòtic. I davant una conjuntura de crisi estructural pels canvis tecnològics i geopolítics, els nostres objectius poden quedar en segon terme. Sempre s’havia vist la independència com una millora o protecció del nostre benestar i no tant com la defensa d’una nació, una identitat o una tradició.
Ens uneixen els ideals democràtics, els ideals republicans i els ideals humanistes. Edificar un moviment de combat social i polític sobre aquests pilars no serà fàcil però és possible. Cal saber fer mal, de forma proporcional i meditada, que és tant com dir que cal mentalitat d’estat per protegir els nostres interessos nacionals. I tot plegat en un context de repressió espanyola, en nom de la seva llei.
No hi haurà canvis en el sistema de partits actual. ERC, JxCAT i CUP tenen un espai que pot variar relativament poc. Però els 800.000 vots de l’abstenció o del càstig poden alterar-ho tot. Aquest és el repte, encara que no sigui ni el vot útil ni l’eficàcia electoral el motor de tot plegat. Per a aquest escenari hi ha marge per a un nou despertar nacional. Confiem-hi!
