Les guerres que avui ens ocupen i patim no només tenen costos per a tota la població, la que pateix la guerra d’un cantó i de l’altre, amb preu de vides civils sacrificades en els territoris afectats, sinó en altres poblacions allunyades. La cistella de la compra, els subministraments, els preus contínuament variables (com en temps de grans crisis on la inflació gairebé és diària, inaguantable, a l’alça…), sinó que també, tanta bomba, tant de drons, tanta química, amb radiació atòmica en caure, afecta directament i irreversible aquesta nostra Terra global, que els astronautes americans ens han mostrat ara, en tornar de l’altre costat de la Lluna, la Lluna fosca, tan fosca com la mentalitat i les intencions megalòmanes i foragitades de Putin, Netanyahu i Trump, encerclats de consellers egòlatres que no diuen PROU a la disbauxa de qui mata civils per matar, de qui destrueix sense conseqüències propietats alienes, de qui posa en perill tota la humanitat, sense que ningú gosi parar-los-hi els peus, emparats per immunitats que, dissortadament, recolzen les lleis d’uns i altres, no sotmeses, pel que sembla, ni al TEDH, ni a l’ONU, ni a l’OTAN, ni a l’OMI (Organització marítima internacional), ni a la FAO, ni al Tribunal Penal Internacional —sense competències executives— del que s’aparten alguns mandataris per defugir de llurs responsabilitats (Orbán, Netanyahu i altres).
La comunitat internacional no es vol dotar —dret de veto— d’instruments coercitius i executius per a foragitar, jutjar i condemnar a qui implanta, conserva, o defensa, genocidis, sistemes de govern teocràtics, pseudodemocràtics, o dictatorials (no val això de monarquies constitucionals o ancestrals, ni sionismes, ni islamismes, ni altres ismes que imposen creences, credo o vels darrere dels quals se segresten drets, per sexe o per religió). No pot ser de cap manera que no hi hagi un sistema global que protegeixi la població, la gent normal, de maldestres actituds de governants alienats de poder, que sembren pors i destrucció massiva. Conreen pors per recollir collites en un món a destruir, mentre restem plegats de braços, mentre ens envien al front a uns o altres, a sacrificar-nos, en una guerra d’interessos oligàrquics, comercials i especuladors, guerra en què no volem participar.
L’OMI l’únic que fa és: “Avisar als EUA que el bloqueig de l’estret va en contra de la llei Internacional”, com si la llei pogués impedir el que fan. Tenen armes nuclears i això els envalenteix. Tenen armes de destrucció massiva i això els dona dret a què tu no en tinguis.
Si governants i militars volen guerra, que s’ho juguin tot en una partida d’escacs; qui perdi guanya. Què guanya? Ens ho hem preguntat?
Quan observo la quantitat de vaixells carregats de barrils de petroli a l’estret d’Ormuz, al mar d’Orà, al golf Pèrsic, arreu, em pregunto, ¿i si algun o alguns, o tots aquests vaixells esclaten per la guerra provocada, i inunden els mars de petroli cru que acabi amb la fauna i la flora i les platges del Mar Roig? —o en altres indrets?—. Ja tenim d’experiència del que succeeix amb un sol vaixell menor, esfondrat per algun cop de mar —costes gallegues—. Llavors, correm-hi tots a solucionar el greu problema, en lloc de saltar tothom —en medicina preventiva— protestant davant les ambaixades, per evitar el desastre. Qui contamina paga.
La flota dels EUA, navega amb els seus millors vaixells, lluny de la seva costa, per destruir milers de barrils de cru en vaixells d’un o altre adversari llunyà, mentre els marins de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran fan maniobres a Ormuz. Ambdós bàndols mostren les peces en el tauler d’un Orient Mitjà en perill. Els dels països veïns on l’emèrit estiueja només s’ho miren, guarnits de túniques i turbants, res fan, a part de voler preservar els seus gratacels i món artificial, són, això sí, mitjancers de res, com els europeus, que no pintem tampoc res, ni quan ens destrueixen l’oleoducte oceànic, ni quan se’ns critica l’OTAN perquè no fa gaire, ni quan es mofen del sant Pare, ni de quan diem no a alguna iniciativa, amb poc poder per a satisfer l’autoestima d’una UE en crisi de valors, amb cap poder coercitiu, seu de moltes i massa institucions, sense cap força per a, tal com ha fet Trump, extradir l’infractor governant, el TPI, per a ser jutjat en dret, i condemnar-lo, si s’escau, per provocar guerres preventives, comercials i especulatives, que van contra els drets humans i els drets de la natura, que ha de tenir mecanismes eficaços per evitar que quatre esbojarrats facin malbé l’únic lloc on podem viure EN PAU, LA TERRA, on alguns ens impliquen en guerres injustes i il·legals.
Diguem NO a la guerra. Diguem SÍ a la Terra, i alhora, desobeïm a qui ordena, per interès propi, que ens barallem els uns contra els altres, quan cap problema tenim les persones, si som capaces, sense complexos, de dotar-nos d’estructures de precaució per a foragitar, detenir i jutjar, als que abusen del poder, per la força, i no per la raó. No. La llei no són ells, som nosaltres.
Que Déu ens deslliuri d’aquests salvadors que es creuen deus, quan són només malalts socials, pertorbats metastàtics a erradicar, legalment, és clar.
