Sé més que bé que en un tema com aquest que omple totes les notícies arreu del món, aquest articlet no té gens d’importància. Però com que, vulguem o no, també afecta a Catalunya, no em sé estar de dir-hi la meva. Aquest personatge a la Casa Blanca té tant d’histriònic com de perillós. S’ha envoltat amb figures que pensen com ell o encara pitjor i així no té qui li digui que amb mentides descarades i tan fàcilment comprovables no sols no fa “Amèrica més gran” sinó que està arruïnant el prestigi dels Estats Units, als països on encara en tenien.
La meva dona, que és hamburguesa i va viure la guerra, m’ha explicat de vegades que quan Alemanya es va rendir i s’acabà aquell malson (les conseqüències encara les van patir molt temps) a la seva família tothom mirava cap als Estats Units, com una mena de paradís on la llibertat i el benestar eren oberts a tothom. Avui, malauradament, tot el que es llegeix fa creure que Trump i els seus aliats, volen convertir-los en un país on “dret” ha de ser el que manen ells, i “llibertat” només és per a aquells a qui volen donar-la. La claudicació de gairebé tota la premsa americana, que amb poques honroses excepcions sembla haver-se convertit en un pur altaveu del trumpisme, és un altre fenomen que ha d’entristir als que arreu del món estàvem acostumats a citar-la en contra dels dictadors i autòcrates d’aquest món.
Analistes més ben informats que no pas la gent del carrer com jo, opinen que Trump vol “neutralitzar” Rússia per poder concentrar-se més en el que considera el seu antagonista principal, la Xina. Però si aquesta “neutralització” exigeix convertir els agressors en víctimes i viceversa, si exigeix dir amén als canvis de fronteres aconseguits per la força bruta, si exigeix tractar als que fins ara eren els seus aliats com si fossin endarrerits mentals, una hora o altra la veritat li passarà factura.
És ben coneguda la frase de Lenin que, parlant dels que en altres països de caràcter i d’història molt diferents de Rússia, s’entusiasmaven pel comunisme rus, en deia que eren “imbècils útils”. I no m’estranyaria gens que això fos el que pensi Putin de Trump.
A nosaltres, els catalans, només ens faltava això per acabar de reduir internacionalment el nostre problema a una petita nosa, desada al calaix de “diversos” que s’oblida fàcilment. I ningú ens farà cas si no tornem a ser notícia visible a les televisions i a la premsa mundials, amb accions que demostrin que estem molt lluny de “normalitzar-nos” com diuen Illa i companyia. Potser no cal que els manifestants que surtin al carrer passin del milió, però com més s’hi acosti millor. Potser no cal que “tots” els polítics hi participin, però com més se n’hi afegeixin millor.
El món no ens mira perquè altra feina té. Som nosaltres els únics que podem canviar-ho. I des de la meva llunyania desitjo tota la sort del món a les nostres entitats civils que volen posar altra vegada en moviment aquell impuls del 2017, però ara amb més consciència de les dificultats que llavors no es van creure possibles.
