Tot i el to, l’entrevista de Ricardo Ustrell a la senyora Sílvia Orriols denota fins a quin punt la falta de caràcter de les darreres generacions pot destruir l’ànima d’un país.
És probable que el resultat de la pressió feta a Catalunya Ràdio fa pocs dies acabés de decidir als capitosts de Junts enretirar-se del Front Popular de pega que li volien aplicar a l’estrella ascendent de la política catalana. La reacció inquisitorial de l’oficialisme (155+processistes) és una persecució que després del comportament de l’1-O no deixa a ningú indiferent. Potser ho pagaran car, políticament parlant.
A la senyora Orriols no li va fer falta recórrer aquest cop a la cantarella florejada que desconcerta als qui estan més acostumats al catanyol metropolità. De fet, davant l’interrogatori dominic, va respondre sòlidament perquè el castell ideologista de sorra que té al davant és molt més fràgil del que molts es pensen. Hi ha molta fantasia. Fins i tot la batllessa de Ripoll va tenir l’encert d’engaltar-li al conducator allò “que es venen més periodistes que diaris” que s’ha convertit en la frase del mes.
L’actitud de la política de Ripoll té mèrit perquè per mantenir el pols a tota l’oficialitat autonomista cal molt valor. L’oficialitat que l’assenyala i intimida barroerament, com ho fa els presidents Illa o Rull al Parlament, hauria de ser més prudent i responsable. Tanta banalització i insults contra una senyora farà que algun dia hi hagi una desgràcia.
Cada cop hi ha més gent que té ben clar que si la senyora Orriols ha esdevingut un problema, ho és perque és un mal exemple per a la masoveria autonòmica. Cal desprestigiar-la com sigui i atemorir-la. La senyora Orriols ofereix, entre altres, valentia i tenacitat, dos atributs impensables en els polítics de l’oasi. Si causa desconcert és perquè pràcticament tot el que diu correspon al sentit comú i a la lògica més elemental. Tot es pot matissar, negar o estar en desacord, però del que parla es pot comprovar i contrastar només treien el cap per la finestra i fent memòria del que observem i també del que hem vist durant els darrers vint anys. O en els darrers 45. Tot va malament i assenyala directament els responsables. Tot el que critica és el que moltes persones ja fa temps han vist o han pensat cada cop més sovint. Després de l’abstenció que ha estavellat a molts, és l’única alternativa real que pot per fer pagar als processistes la humiliació que han infringit als catalans.
De la manera de fer política de la senyora Orriols alguns en deien populisme, però amb això no n’han tingut prou i amb el pas del temps han anat afegint adjectius cada cop més extravagants. Cada dia que passa i veient com se n’aprofiten els oficialistes, per exemple, dels recursos generats ad infinitum per a ser bondadosos i caritatius, els insults cada cop tindran menys valor. Ja veurem què s’inventen per justificar l’espoli interior i les falsedats i retòriques infantils com les “Lluites compartides, la taula de diàleg o el finançament singular” i tantes altres frivolitats.
Populisme no pot ser mai parlar clar o denunciar els abusos a la Catalunya Piscifactoria. Ni haver de parlar finolis, o políticament correcte, quan els establerts ens han aixecat la camisa des de fa tants anys. L’engany requereix contundència, no bona educació. Populisme és enganyar la població amb xantatges emocionals sense sentit o amb retòrica soporífera que només se la creuen els del cercle tancat que viu de tot això. Populisme és dur el país i els electors a l’atzucac per mentir sense escrúpols des del primer moment durant el procés.
L’oficialisme autonòmic, el règim del 78 català, l’oasi i tots el que penja de les regalies de l’espoli interior i la tolerància amb el de l’exterior, no saben què fer amb Sílvia Orriols per evitar que només la seva ombra els vagi devorant. Després de tants anys d’encantaments, d’embolicar la troca, de retòrica pobra per anar fent i anar pessigant d’aquí i d’allà, la líder d’Aliança Catalana parla amb determinació pràcticament de tot. També dels temes prohibits.
Corren unes imatges a les “terribles” xarxes socials en les quals veiem com la diputada d’Aliança li pregunta al Govern en seu parlamentària com s’ho farà per construir tants habitatges si cada any arriben més de cent mil persones a Catalunya. És una pregunta elemental, però inusual a la Catalunya del silenci i la bona educació perquè “si no, prendrem mal”. La cara de desconcert del conseller de la presidència així ho expressava. “Com s’atreveix a fer-me aquesta pregunta”, es devia interrogar.
Ricardo Ustrell és molt jove i les coses sembla que li van molt bé a redós de l’oficialisme. També per mèrits propis, segur. Va néixer l’any 90. Era l’inici de tot aquest fenomen del “políticament correcte”, del relativisme i del “tot s’hi val” si ho fem amb bona voluntat i amb un bon enunciat. És d’aquella generació que ha crescut amb totes les parets del país grafitades i que el progressisme de suburbi els va dir que allò tan degradant era art urbà i s’ho han cregut com una tòtila. Com tantes altres històries. Per exemple, li han ensenyat que els catalans som bilingües de natural, que el bilingüisme és amor i si el practiquem i en som conscients que ho som ens farà més bones persones. O que la literatura del senyor Marsé era catalana perquè promocionava el xarneguisme. O que els franquistes que s’havien apuntat al PSOE eren més simpàtics que els que ho feien a Convergència, per posar quatre exemples elementals. I sobretot que totes les minories i nacions oprimides que es fan i es desfan són lloables en proporció positiva segons la distància a què es trobin, menys la catalana, per carrinclona o poc progressista.
Mai s’ha preguntat si tot això era correcte o ens convenia tot i que a casa seva segur que, entre altres coses, les parets sempre estaven molt més netes. Forma part d’una generació molt crèdula que no es pregunta mai on està la boleta i pensa que tot és només qüestió de voluntat o desig. Que tot el que és nou i té bona melodia és el millor, per principi indiscutible, encara que els ho diguin en castellà.
El senyor Ustrell, com tants altres, forma part d’aquesta mirada criolla tot i ser fill de Sabadell i haver fet els primers passos professionals a Matadepera Ràdio a redós de la Mola. Tant se val. És fill de l’autonomisme. Del fracàs nacional de l’autonomisme regional-progressista que ha propiciat —amb excepcions, és clar— fer més el mec i quedar bé en segons què i qui abans que ser lliures. La majoria sap perfectament on és el poder i a qui han de passar el raspall o emprenyar una mica per guanyar-se la pau interior i també la material, de passada.
És aquesta doctrina la que pretenia fer trontollar la batllessa de Ripoll amb un resultat ben galdós tot i el to excessiu que no sempre fa servir amb segons qui i que tant delata als qui no poden sortir del cercle.
La senyora Orriols també és filla de l’autonomia i només uns quants anys més gran que el presentador de Sabadell. Afortunadament per ella i per tots, no ha estat tan contaminada per la ferralla ideològica que ha inundat el discurs cultural i polític amb insistència des dels anys vuitanta. Un discurs que ha alimentat les generacions filles del relativisme autonomista i que és el reflex del desconcert i la inconsistència de tot plegat. Un autonomisme que ha potenciat la propaganda, les idees fixes com si la política fos una adhesió incondicional a uns grups que actuen més aviat com clubs de futbol. Una manera de fer política que convida a crear tifosis i no a la resolució dels problemes socials a partir dels símptomes, la realitat, el sentit comú i els nous marcs mentals que planteja el pas del temps i les situacions inesperades.
No sabem com evolucionarà Aliança Catalana en un futur no gaire llunyà perquè a Catalunya el desconcert i les hipoteques són altíssimes. De moment, sabem com ha actuat i com actua l’oficialisme (155+ processisme).
De moment el conglomerat borbònic —el futur Front Popular que s’està gestant— està pensant com reprimir i coaccionar encara més a la batllessa de Ripoll amb una possible inventiva parlamentària sobre el discurs d’odi que és el que els van aplicar els seus amics espanyols de les lluites compartides fa uns anys per l’engany del procés fake i a molts catalans per ser coherents amb la catalanitat.
“Tot està per fer i tot és possible” que deia el poeta. De més grosses se n’han vistes darrerament.
