D
e l’incendi dels boscos a les Terres de l’Ebre ja n’escriuen persones més autoritzades que jo. Però hi ha algun aspecte que no ha tingut l’atenció que crec que mereix (reconec que em puc equivocar) i que aquí intentaré exposar.
Per començar, en tots els incendis forestals que es multipliquen arreu del món hi ha dos factors, un de genèric i un de local. El factor genèric és el produït pel canvi climàtic que, amb les sequeres cada vegada més llargues, fa emmalaltir molts arbres (aquí a Alemanya, entre el 20% i el 60% segons les espècies) i els fan fàcils víctimes, primer dels insectes que fan malbé la seva escorça i després de les flames quan ve l’incendi. El factor local presenta aspectes molt diversos segons els llocs. Hi ha la lleugeresa dels que fan un foc i no l’apaguen degudament, hi ha l’egoisme dels que volen fer desaparèixer els arbres per tal que el terreny es classifiqui com a edificable i fer un bon negoci, hi ha (i aquest sembla que és un factor molt important en el nostre cas) la manca de suport polític a les necessitats dels habitants de les zones rurals (suports econòmics, atenció sanitària i escoles properes, etc.) amb el conseqüent èxode del camp cap a les ciutats i la manca de gent que pugui prendre mesures de previsió contra aquestes catàstrofes.
Això no és solament el cas a Catalunya. Aquí a Alemanya, per exemple, cada vegada hi ha menys jovent que vulgui encara treballar la terra i sovint quan el pare ja no pot fer-ho, o ho ha de vendre a gent que la farà servir per a altres objectius, o es converteix en un ermot. També hi ha cada vegada menys metges rurals que trobin successor pel seu consultori. Aquí almenys s’han començat a crear incentius per solucionar aquest problema, també amb metges immigrats d’altres països. Però tornem a Catalunya i a les Terres de l’Ebre.
Els comentaris sobre l’incendi han incidit en el poc cas que es fa a Barcelona de les comarques amb menys població (l’Ebre i les zones pirinenques, per exemple), que se les deixa soles amb els seus problemes i així encara s’agreugen més. En el cas de l’Ebre, deia Vicent Partal, en un article a VilaWeb, que no té nom que es deixin de banda aquestes terres que fan de baula entre els dos països catalans al nord i al sud de la Sénia.
I aquí el meu comentari seria: és just que s’ignorin les necessitats d’aquests territoris? És clar que no. De cap manera. Però, és comprensible? Jo crec que sí, per molt que dolgui. I aquí crec que un factor decisiu és l’espoli fiscal que pateix la nostra pàtria. Si Catalunya pogués disposar de tots els recursos que s’hi generen, la desatenció cap a determinades comarques seria un escàndol polític que faria trontollar governs. Però ja sabem quina és la situació: haver-se d’endeutar per fer front a les necessitats més urgents. I pels polítics sempre és més urgent allò que toquen molt a la vora i que afecta a més electors. I quan aquests polítics no són autèntics homes d’estat, sinó mitjanies com hem tingut a la Generalitat, després de la brutal repressió en els darrers quatre o cinc anys i com tenim ara, demanar-ne una autèntica visió de l’abast dels problemes, demanar-ne solucions lògiques i durables és demanar la lluna en un cove.
I així, també en el cas d’aquesta catàstrofe, la conclusió és que només una Catalunya independent, estarà en condicions de poder dedicar els mitjans on calguin sense haver d’obrir un forat per tapar-ne un altre. També en aquest cas, igual que es diu que tots els camins porten a Roma, tots els camins ens porten a la independència. I mentre aquesta no arribi, les catàstrofes de tota mena continuaran amenaçant la vida i el benestar dels nostres ciutadans.