L’independentisme està ancorat i atrapat en la reactivitat, immers i centrat en la defensió. Que si protestes per això, que si queixes per allò i el resultat és només acumulació de ràbia i ressentiment alhora que ens manté en un estat estacionari sense avançar gens cap al nostre objectiu, per no dir que retrocedim. És un fet que últimament totes la accions, mobilitzacions i declaracions de l’independentisme són reactives. Totes les forces i energies de l’independentisme es dediquen a alçar la veu contra els atacs que rebem dels castellans; uns atacs constants i continus en què ja s’entreveu un objectiu de rematar la feina i eliminar-nos del tot. El problema és que totes aquestes queixes i protestes, a ells ni fred ni calor; no els incomoda ni els interpel·la gens ni mica, res de tot això. Impacte zero. Fins i tot sembla que els produeixi un cert plaer veure’ns queixosos i ofesos. Amb aquesta actitud l’únic que s’aconsegueix és que s’envalenteixin més i més i que cada cop s’atreveixin a pujar el llistó més amunt (per això incrementen trepitjar-nos la llengua, intensifiquen l’ofensiva per les obres de Sixena i ho rematen aigualint tots els pactes i promeses fetes i fer-nos dir, a sobre, que gràcies per tot —la submissió total—). Mentrestant, els partits que s’autoanomenen independentistes reparteixen llenya entre ells en una guerra fratricida per veure qui aconsegueix l’engruna menys petita del PSOE/PSC. Denigrant!
Però per afrontar el futur i, sobretot amb el panorama que ja es va dibuixant i aclarint, cal trencar aquesta dinàmica reactiva i el millor per això és oblidar-se del que fan o volen fer i anar a la nostra i fer el que ens convé. Marcar-se uns objectius, establir una estratègia i elaborar un pla. Amb el full de ruta definit, llavors, posar-se en marxa i anar fent. S’ha d’aconseguir que siguin ells els que hagin de reaccionar i de respondre i llavors aquesta repressió que se sent i no es veu prendrà una altra flaire i passarà a jugar a favor nostre. Ara, amb la repressió aconsegueixen que no fem res des d’aquí però aquesta repressió és difícil d’evidenciar i en tenen prou amb el discurs per fer veure que no hi és. Quan hagin de començar a amenaçar-nos i atacar-nos de nou, que ho faran, llavors la repressió esdevindrà visible i jugarà en contra seva (com va passar el 1r d’octubre).
Cal abocar totes les nostres forces i energies a avançar, avançar i avançar. Cal engegar la maquinària altre cop i que el moviment es torni a posar en marxa; que agafi empenta, sobretot que recuperi la potència i la inèrcia d’abans de la pandèmia. Quan qualsevol acció mobilitzi, no centenars de persones, sinó milers o desenes de milers (molt millor) tal com passava a les èpoques àlgides del moviment, llavors tot agafarà un altre accent i els que tindran la feina d’aturar-nos i els maldecaps seran ells. Però no es tracta de recuperar grans mobilitzacions per fer evidents els nostres anhels (això ja es va fer i, per tant, és una etapa superada que ja es va veure que per si sola no porta enlloc) ni tampoc grans protestes contra els greuges que patim (no serveixen de res, a la pràctica). Es tracta de començar a posar en marxa totes les iniciatives necessàries per a avançar cap a l’objectiu d’implementar la república. Començar a capgirar-ho tot per a aconseguir de desprendre’ns del jou.
Els catalans tenim un avantatge, en realitat, perquè per a exigir la independència no ens cal apel·lar a cap autodeterminació ni presentar cap referèndum. Només apel·lant al dret de reparació o restauració en tenim prou (no sé si existeix tal dret o concepte, però si no existeix, el creem, l’instaurem i l’invoquem). M’explico: els catalans ja teníem (i de fet encara són vigents) unes constitucions, uns drets i unes llibertats arrabassats —i que no en podem fer ús— per l’ús de la força que exerceixen els castellans (és el seu apel·lat dret de conquesta, un eufemisme per a encobrir el sotmetiment militar). Hem de fer evident que si no usen la força, no ens poden retenir. Per als catalans, en realitat, la reivindicació de la independència és el mateix que repudiar el dret de conquesta. La nostra independència es resumeix a desfer-nos de l’ocupació colonial castellana. I per això, realment, no cal ni cap referèndum ni apel·lar a cap dret d’autodeterminació. Només cal exigir que ens tornin el que és nostre. Tothom té dret a reclamar i exigir poder gaudir i posseir el que és seu. Per tant, no cal posar excuses per no avançar.
Però, a més, amb el canvi de govern que s’albira a l’Estat castellà i que ja comencen a anunciar `noves mesures´ per blindar la llengua castellana a tot l’Estat, aquí hauríem de tenir clar què vol dir tot això (sens dubte, assegurar i imposar l’ensenyament en castellà a tots els territoris de l’Estat). Per tant, més val que ens comencem a moure i que ens agafi preparats; i com diu el símil futbolístic, la millor defensa és un bon atac.
