Les eleccions estan per caure, però les enquestes semblen indicar que no sembla que gaire gent es faci encara càrrec del que ens hi va a tots. I això cal deixar-ho clar. Abans de parlar-ne, però, hi ha una altra cosa que també cal deixar clara.
En l’entrevista que va fer VilaWeb a Pere Aragonès (publicada el 29 d’abril), l’actual president de la Generalitat fa un parell d’afirmacions que considero incorrectes. I com que no he llegit cap comentari en aquest sentit, hi diré aquí la meva. Per endavant, admeto la possibilitat que Aragonès no hagi volgut enredar ningú sinó que el que ha dit correspongui a les seves conviccions. Però també he de dir que si és així, usant una expressió popular, confon la gimnàsia amb la magnèsia. Mirem-nos-ho. Diu Aragonès (referint-se a la sortida de Junts del Govern) que li hauria agradat: “… que Junts no hagués abandonat el compromís amb la majoria independentista del Parlament de Catalunya per una discrepància estratègica que després d’un any i mig ha desaparegut. Perquè avui Junts aplica aquella estratègia que denunciava com a perdedora.”. I durant l’entrevista encara ho repeteix un parell de vegades, per dir cap al final, a la pregunta de si serà fàcil refer la unitat estratègica amb Junts: “Quines diferències estratègiques hi ha? Tots dos negociem amb el govern de l’Estat, tenim taules de negociació obertes amb l’Estat. Del punt de vista d’estratègia independentista, aquella diferència que va argumentar Junts per provocar la sortida del govern s’ha esvaït sense gaire explicació”.
No cal parlar gaire per veure la diferència entre un moment i l’altre. Llavors els vots catalans no eren imprescindibles a Madrid, i ara sí. Llavors aquesta estratègia, concretada amb la fantasmagòrica taula de diàleg, només va aconseguir que a Madrid es riguessin dels catalans i a prendre’ls-hi el pèl tot el temps. Que Junts no volgués fer el mateix paperet és més que comprensible, crec jo. Jo no puc creure que Aragonès tingui un pa tan gros a l’ull. Però comprenc que en aquests moments, per salvar tot el que encara sigui salvable, de cara als electors vulgui fer passar bou per bèstia grossa i defensar una actuació de cara a Madrid (no parlem d’altres aspectes) que tenia el defecte inicial de no tenir cap força, cap palanca que fes moure el govern espanyol a prendre-se’l seriosament. Però deixem això i anem a l’altre punt que cal (i com!) deixar clar.
Aquestes són unes eleccions, com diu Vicent Partal en l’editorial a VilaWeb del primer de maig, en les quals els partits independentistes “juguen amb una mà lligada a l’esquena” per la repressió i sense igualtat de condicions amb els partits espanyolistes. Aquestes eleccions no van de si la presidència de la Generalitat és de Junts o és d’Esquerra, sinó si és del bloc independentista disposat a fer mans i mànegues per protegir el país dels mals que ens venen de Madrid, o si l’agafen els espanyolistes, i comença al Principat (entre altres mals) la repressió contra la llengua que estem veient a València i a les Illes.
I aquí cal deixar ben clar que l’independentista que, pels motius que siguin es queda a casa, fa més possible que tot l’esforç de l’exili s’esborri, que entrin a la plaça de Sant Jaume els que disfressant-ho amb paraules com “convivència”, “nova normalitat” i coses semblants, el que faran serà conservar (o empitjorar) la condició de “entrañable provincia española” com deien en els temps de Franco i que segueixi l’espoli que patim tots, independentistes o no. Qui es quedi a casa farà el joc al xou victimista i de defensor de la democràcia de Sánchez (ell, precisament!). Qui es quedi a casa, haurà de suportar que després el maleeixin els que han anat a votar. Deixem-ho clar: en aquestes eleccions l’abstenció és irresponsabilitat.
A Alemanya, de cara a les pròximes eleccions europees hi ha un cartell que diu: “Si no votes, els altres decidiran per tu”. I si a casa nostra, són els altres els que decideixin per nosaltres (com passa des de tres-cents anys), bona nit i bona hora.
