Per què has trigat
tant en arribar?
T’esperàvem com l’espòs
deleja la muller perduda.
Estàvem secs
des de la gola al desig.
Guaitàvem el cel
sense signes d’esperança.
Els núvols passaven de llarg,
ses grumolls blancs
s’esvaïen com el fum,
de l’ansietat
que hem patit massa temps.
Els prats pareixien cremats,
els boscos mostraven
arbres secs com el fang
endurit per la soleia,
els rius eren fils d’aigua
que, tímida, no arribava al mar.
Aquell campanar punxegut
de Sant Romà de Sau
havia deixat caure
sa líquida vestidura,
fins a mostrar l’esquelet
del que havia estat un poble.
Els pagesos ploraven,
però aquelles llàgrimes
no els regaven ni els peus.
La set només la saciava
una tènue esperança.
Per Pasqua et vas deixar caure
en una escadussera jornada;
la saó no fou suficient,
els pantans, ni una rialla.
II
Ara, has arribat com miratge,
deixant caure tímides gotes
que, de mica en mica,
se n’hi han ajuntat d’animoses.
Darrere els vidres,
del cel gris
semblava que caiguessin perles,
més desitjades
que segons quins joiells.
El nostre tresor és el camp,
però ben assedegat.
Els prats verds ens duen
l’alegria als ulls
la felicitat al cor.
Pluja!
Benvinguda, benamada,
tu sola ens reconfortes;
no ens cal la bellesa del llamp
ni la música del tro.
La cortina de perles
que difumina el paisatge
ens dona alè, serenor i esperança.
Potser mai no en tindrem prou, però
Zeus, déu del cel i de la pluja,
controla el seu cabal,
que l’excés no ens ofegui.
Assedega d’aigua i neu
aquestes muntanyes nostrades:
Montseny, Pirineu i Prades.
Feu que de tan grans muntanyes
en baixin rius imponents
que engreixin nostres pantans.
A la plana ens heu satisfet
com peixos en aigua neta,
però dels cims no plegueu
que d’ells bevem i mengem.
Dolça pluja no ens deixeu
que de tant en tant et volem
davallant del cel fent cortina,
que ens asserena, ens dona vida,
un regal sense mida.
