Sobirania? “És l’economia estúpid!”

L’Estat és avui i cada vegada més una eina de la ciutadania. Amb independència de la forma concreta que adopti, és una eina institucional i política que respon al llarg i difícil empoderament de la gent durant l’evolució política moderna.

Tradicionalment, Estats i imperis eren armes de domini de les elits sobre unes masses a la pràctica totalment desempoderades. Per això tan poques revoltes populars (sovint justificades pels abusos de les elits i el mal ús dels mecanismes estatals) acabaven en revolucions triomfants. Malgrat tenir alts costos i empobrir el país, la repressió violenta era sostenible donat que regnava una autarquia econòmica que ha desaparegut amb la turboglobalització (vegeu nota 1).

Avui els Estats són molt permeables als mercats globals (deslocalitzacions, fluxos financers…) i condicionats per decisius “fenòmens-inter” com la integració econòmica i política en la Unió Europea, la interculturalitat de grans capes de la població (i no només per l’emigració!), dinàmiques interjudicials i interconstitucionals amb veïns i partners internacionals, etc.

Publicitat

N’hem tingut molts exemples durant la llarga crisi post2008. És el cas p.e. de la vulnerabilitat enorme dels anomenats pomposament “deutes nacionals o sobirans” sota els dictàmens dels mercats internacionals i d’organitzacions-Inter com Banc Europeu, Banc Mundial, Organització Mundial Comerç o Fons Monetari Internacional. Encara en tindrem més amb la creixent hegemonia de la “lex mercatoria” que impulsa tractats internacionals com el Transpacífic i el Transatlàntic (encara en inquietant negociació).

La turboglobalització i la governança mundial que en resulta desempoderen tots els Estats però –sobretot i com diem- converteixen en inviables a mig termini els que fracassen en mobilitzar i liderar eficaçment tota la seva població i desenvolupar totes les seves potencialitats. Tendeixen a fracassar sobretot els que s’imposen només com a arma de domini dràstic, antipopular i per una “raó d’Estat” que es limita servir les elits extractives i els seus clients territorials.

Avui, un Estat pot continuar sent útil a les elits, però no en exclusiva ni en clara oposició al conjunt de la població com passava arreu fins pràcticament el segle XVIII. Les dinàmiques macrohistòriques que duen a les actuals turboglobalització i governança mundial condemnen a mig termini els Estats antiquats. En són signes inequívocs que romanguin com a mera arma de domini en favor dels seus “clients”, nuclis territorials i elits extractives, i que menystinguin les necessitats socials, productives, biopolítiques i de desenvolupament de les seves poblacions.

Sense entrar en idealitzacions, podem sintetitzar mínimament dues raons per a que sigui així:

Una de les conseqüències més importants de l’evolució biopolítica dels Estats moderns és que, reduïts a ser una mera arma de domini, són derrotats i substituïts pels que saben ser una eficaç eina productiva i potencien l’empoderament de tota població. Els Estats anquilosats en les antigues hegemonies -preocupats per mantenir a ultrança el domini d’una elit, d’uns territoris i/o d’unes classes per sobre d’altres- s’autodestrueixen per ineficaços, injustos, insolidaris, improductius i incapaços d’assolir els mínims estàndards biopolítics moderns.

Certament, es tracta d’una dinàmica política, social, econòmica, de desenvolupament… que és complexíssima però enormement retroalimentadora i que es potencia exponencialment. Per això, unes coses acaben precipitant les altres i -en conjunt- condueixen als anomenats “Estats fracassats” o els situen al límit de la bancarrota. Actualment n’hi ha bastants exemples. Malgrat que les seves circumstàncies “exteriors” són diverses, solen coincidir en tenir un similar i lamentable mecanisme “interior” que destrueix la cohesió democràtica, bloqueja polítiques equitatives i castiga el desenvolupament econòmic productiu fins a fer-lo inviable.

Donada l’enorme acceleració de la història en l’actualitat, al cap de no massa temps, fins i tot les famoses “elits extractives” que se’n beneficien se n’adonen que aquell Estat és una mala eina per a les necessitats del present i que l’han d’abandonar inclús pels seus propis interessos a mig termini. Doncs bé, l’Estat espanyol s’aproxima molt a aquests tipus d’Estats perillosament ineficaços i propers a la bancarrota.

De la Guerra civil en van sorgir enfortides dues “espanyes” que no s’ha fet cap esforç profund de reconciliació (només cal pensar en els avatars de la Llei de memòria històrica i intents com el del jutge Garzón). Oblidant polítiques tant necessàries com tradicionalment reivindicades com la reforma agrícola, etc., la transició postfranquista es va limitar a extreure recursos dels territoris més productius (amb excepció del País Basc i Navarra per l’impacte d’Eta…) per acontentar amb subsidis els menys productius. I –sobretot– acabar drenar-los tots per enfortir el poder polític, administratiu, funcionarial, però cada vegada més també financer, en les infraestructures, etc. del “Gran Madrid” i el seu entorn.

L’Estat espanyol ha aconseguit mantenir i inclús potenciar les elits extractives beneficiades per la victòria en la Guerra civil, tot afegint-hi alguns sectors propers que s’havien “agiornat” (p.e. provinents del PSOE). L’èxit ha estat tan gran i hom ha constatat que efectivament “todo está atado y bien atado”, que s’ha perdut totalment la por a un significatiu capgirament.

Això es pot veure perfectament en:

• les polítiques del segon mandat d’Aznar,
• la no acceptació de les conseqüències dels errors comesos durant la gestió de l’11M,
• el menyspreu tant dels moviments a les places del 15M del 2011, com de la seva influència posterior generant nous moviments polítics amb importants resultats electorals,
• la resposta al maltractament i reivindicacions catalanes (similars i cada vegada més esteses a València, Illes Balears, etc.),
• una “guerra bruta” en contra de polítics i organitzacions considerades “sobiranistes” que inclús es publicita barroerament per a obtenir-ne rèdits electorals,
• la passivitat (entre gandula i vanitosa) de Rajoy i el seu govern,
• l’ostentació de cohesió disciplinada dels propis sectors socials i les institucions estatals, de la voluntat de pervivència i de l’hegemonia electoral inclús sota l’enorme corrupció que en resulta del resultat electoral del 26J (tant esclaridor com sagnant).

Ara bé aquests “èxits” immediats amaguen nefastes conseqüències a mig termini com les que hem apuntat i que, cada vegada més, xoquen amb els mencionats “fenòmens-inter” que avui són decisius. En resulten unes conseqüències molt més perilloses que es minimitzen en el tractament de la premsa i les televisions “nacionals”.
En mencionem uns mers exemples indicatius:

• La constatable pèrdua de rellevància de l’Estat espanyol en el marc internacional i en la Unió Europea. P.e. no va ser convidat a cap de les darreres decisives cimeres. Són casos molt significatius per ser temes primordials per a la política de Rajoy, Margallo i Fernández Díaz el poc èxit (i inclús presència) a la cimera del Brexit, i les reaccions sobre Escòcia o Gibraltar.
• La tercermundista visita d’Obama: el que es venia com un èxit diplomàtic nacional xoca amb una realitat mínima, displicent i distreta clarament subordinada als esdeveniments actuals als Estats Units.
• La ja inevitable sanció de la Unió Europea (encara que la multa sigui 0 euros, es constata que la sanció és l’increment dels impostos i les retallades) per les polítiques econòmiques electoralistes del PP.

Tot apunta a un Estat anquilosat, amb una estructura, unes polítiques, unes elits i una hegemonia que es neguen a canviar el més mínim. Darrera l’aparent solidesa de qui no està disposat a evolucionar amb la història, però, s’hi percep una creixent debilitat interna i davant els reptes internacionals. Desconeix, no s’hi prepara i inclús menysprea ostentosament molts dels perills que ja no són simplement “exteriors” de la turboglobalització, dels mercats globals i dels fenòmens-inter.

Potser encara més suïcida, barroer i brutal és el menyspreu de conflictes “interiors” que perjudica conscientment capes enormes de la població catalana, balear, valenciana… però també -encara que no econòmicament- basca, navarra, gallega… Això inclou el patiment de molta població en aquests i altres territoris damnificats per la turboglobalització i les polítiques espanyoles (atur enorme, expulsions hipotecàries, misèria crònica…).

També bloqueja les legítimes polititzacions reclamades pels hereus del 15M, avui ostentosament exclosos de tota possibilitat real de governar. I això amb el sorprenent suport del PSOE que –fascinat pel còmode bipartidisme- oblida que moltes de les seves “bases” també es senten radicalment excloses de l’Estat i la política actuals.

Ja acabant. Cal no menystenir la potent retroalimentació de les dinàmiques apuntades que –no sent les úniques!- estan tenint un molt inquietant impacte multiplicador que pot amenaçar l’Estat espanyol inclús a mig termini –i no només en la seva viabilitat econòmica!-. Tot això obre una indubtable oportunitat al sobiranisme català… però també a molts altres sectors que se senten llargament menystinguts, oblidats i exclosos.

Una vegada més podem dir: “És l’economia estúpid!”, però també cal reconèixer que tant les causes com les conseqüències van molt més enllà.

Nota:

(1) Anomenem “turboglobalització” a l’acceleradíssima mundialització actual que augmenta exponencialment tots els paràmetres d’interacció: velocitat, quantitat, qualitat, intensitat, abast, llunyania, acceleració, seguretat, constància, omnipresència… Abans la humanitat no tenia consciència de si com un conjunt en constant i profunda relació. Però avui la “turboglobalizació” és una realitat evident i decisiva per a tots per la seva rapidesa, intensitat, instantaneïtat, omnipresència, els accelerats i llunyans feedbacks, així com també per haver-se convertit en una realitat sistemàtica, quotidiana i banal.