La Catalunya independent, la República de Catalunya, ha de ser un país d’esquerres? Hi ha països d’esquerres? O països de dretes? Una cosa és parlar de l’hegemonia ideològica que pot tenir un grup polític o un altre. Però afirmar taxativament que un país, una societat és d’esquerres o de dretes, és una veritable barrabassada. Començant pel fet que aquestes etiquetes, estan força desprestigiades, per no dir totalment desprestigiades. La ideologització de les nacions no és més que una estratègia mobilitzadora d’un determinat grup polític per assolir els seus objectius, les seves fites. Naturalment, tenen tot el dret a implementar-la, però des de la societat, fóra bo no combregar amb rodes de molí.
Salvant totes les distàncies, que n’hi ha, ho reconec, no puc evitar, tanmateix, comparar els discursos de determinades forces polítiques nostrades, amb la situació, molt més dramàtica que està vivint en aquests moments Líbia. Ja porto un temps seguint-ne els esdeveniments, i es dóna el fet que en aquest país nordafricà, o sudmediterrani, com vulgueu, hi ha, pel cap baix, tres moviments que competeixen entre ells per veure qui s’emporta el gat a l’aigua de la causa musulmana: uns són els Germans Musulmans, prou coneguts, i que tenen uns forts lligams amb els seus correligionaris a Egipte, Tunísia, Palestina (Hamàs), Marroc, entre d’altres. Uns segons són els consells de mujaidins diversos, que defensen un islam jihadista, i molts dels quals es troben vinculats més o menys fermament, a la xarxa d’Al-Qaeda i que actuen també a Tunísia, Algèria, Marroc i els països del Sahel. Aquests sectors, que, cal advertir-ho, són molt heterogenis, han protagonitzat dues de les accions armades més agosarades en el país: la captura i execució de Gaddafi (2011), i l’atac al Consolat dels Estats Units de Bengahzi, on va ser assassinat, entre d’altres, l’ambaixador americà (2012). I ara mateix, protagonitzen l’ofensiva contra la ciutat de Sirte, bastió del tercer grup musulmà en presència. Em refereixo, és clar a l’Estat Islàmic (EI), que en els darrers dos anys ha intentat arrelar i consolidar una presència a Líbia, lluny dels seus escenaris més habituals a Síria i Iraq. La situació, però, no li és gaire favorable, després d’una entrada en escena força contundent, fa poc més de dos anys, a hores d’ara, Líbia sembla que se li resisteix, i està perdent terreny, com també passa al Llevant. Cal tenir en compte que a Líbia no hi ha xiïtes, que són un objectiu prioritari d’aquesta organització, i que la diferencia d’Al-Qaeda, que té per objectiu les forces occidentals, i principalment, els Estats Units (entre d’altres). Aquests tres grups, que internament són heterogenis i que també han de fer front a d’altres de més minoritaris, pugnen per governar Líbia.
Doncs bé, a casa nostra, aquesta pugna, o si voleu, cursa, no es fa en termes religiosos o, naturalment, també polítics o, a ningú no se li escapa, econòmics, sinó que es fa en termes ideològics, d’una ideologia esquemàtica i escassament aprofundida, que té més de postureig, look, feeling, mediàtica i virtual. Hi trobem des dels socialistes, tot l’univers podemita, que s’ha empassat pel camí als d’Iniciativa, sectors molts rellevants (majoritaris?) d’ERC, amb la figura entre referencial i freaky d’en Tardà i el més recent ascens d’en Rufian. I naturalment, hi trobem la CUP, incloent-hi els seus grupets i capelletes, que semblen, cal reconèixer-ho, haver guanyat en la cursa de l’extremisme ideològic més tronat, que sovint sembla més de la mateixa Líbia o bé de la Bolívia plurinacional o de la Veneçuela chavista, que no d’una societat com la catalana, amb desigualtats internes importants, cert, però a anys llum de l’atomització econòmica i de seguretat humana d’aquests darrers estats esmentats. Diguem-ho de forma clara i perquè no hi hagi malentesos: nou desenes parts de la població mundial, mataria per viure a qualsevol dels barris de què alguns han titllat de la Catalunya invisible, la de les Ciutats Satèl·lits que es construïren entre els anys 50 i 70, en ple règim franquista.
Aquesta radicalització ideològica coberta amb un component de classe, que és pur aparador, però, és aprofitada pel discurs espanyolista per intentar posar pals a les rodes al procés independentista. I és que la radicalització té per objectiu evitar la consolidació d’un acord transversal de mínims que basteixi un nou país basat en el pacte entre els sectors socials mesocràtics i meritocràtics, que són àmpliament majoritaris en la Catalunya contemporània.
L’única manera de combatre aquesta estratègia espanyolista, és una aposta decidida per culminar la independència tan aviat com es pugui. Tot el que sigui continuar de forma innecessària instal·lats en el processisme, és una pèrdua de temps, i un glop d’oxigen als espanyols. No podem esperar que la independència serà avalada pel 100% dels nostres conciutadans. Per acabar amb aquesta utilització bastarda d’una suposada Catalunya d’esquerres, no hem d’apostar, òbviament, per una Catalunya de dretes, sinó per una Catalunya intel·ligent, en el sentit, d’una intel·ligència entre els sectors socials, polítics i culturals que tenen per objectiu principal, el benestar, el progrés i la seguretat del nostre país, sense subordinacions ni dependències. O en tot cas des de la interdependència lliurement acceptada.
[…] […]