Amb memòria, autocentrats i oberts al món

Quan una persona i una comunitat tenen memòria, les coses que feia i que li funcionaven les segueix fent i no es deixa enganyar per estafadors que li vulguin fer agafar mals hàbits, només per interès dels estafadors. Per exemple, a Catalunya és on va sorgir el primer parlament democràtic després de la Grècia i Roma antigues, a l’Edat Mitjana (abans que a Anglaterra!), resultat de l’evolució de les Assembles de pau i treva (fundades per Abat Oliba), i els catalans eren pactistes, però entre ells, no pas amb els enemics, dels quals es defensaven. Quan els invasors, colonitzadors i traïdors ens volen fer creure que som pactistes amb els enemics (amb ells), anem molt malament. Passa el mateix amb les paraules i expressions de la llengua d’aquesta persona i comunitat, en relació als estafadors i colonitzadors. Substituir paraules o expressions genuïnes per altres d’estrangeres fa perdre genuïnitat, però també expressivitat i fins i tot funcionalitat. Per exemple, on és l’expressivitat i fins i tot el significat clar de Se li han trencat els pantalons ? La persona a qui s’han «trencat» els pantalons, els ha picats amb un martell o li han caigut a terra perquè es trenquin…? S’ha de dir Se li han estripat els pantalons, que a part de ser genuí, és més expressiu i funcional (és més específic). O bé a la frase El Josep surt amb la Maria, on són l’expressivitat i la funcionalitat?, a part de la genuïnitat, clar. Què vol dir, que el Josep surt a comprar amb la Maria però sense que hi hagi cap relació especial entre ells…? En canvi, El Josep festeja amb la Maria, vol dir que el Josep és el xicot de la Maria o que la Maria és la xicota del Josep, vol dir que hi ha una relació amorosa entre ells; no hi ha ambigüitats. Fins i tot amb aquesta paraula genuïna podem expressar idees de la vida moderna, que amb la paraula (o en aquest cas, el significat) manllevada del castellà -llengua que sol ser tan inexacta i ambigua…- no podem pas expressar. Per exemple: El Josep festeja amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa, que vol dir que el Josep té una relació amorosa amb la Maria, però a aquesta no li agrada gens sortir a passejar i per això el Josep surt a passejar amb la Rosa -perquè la Maria no és gelosa i modernament es permet-. Us imagineu la frase El Josep surt amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa…?

Quan un país està autocentrat i parla una llengua viva i sana, de les parelles de sinònims es tria una paraula que es diu molt més sovint, que sol ser més diferent a una llengua pròxima, que fa que la llengua sigui més genuïna. Ja hem explicat que la genuïnitat fa que la llengua també sigui més expressiva i funcional. Aquest és el cas de braçalet / polsera. Un dels motius principals per a la tria és l’economia, és a dir, que una de les paraules sigui més curta. Aparentment, triar braçalet en comptes de polsera no ens estalvia pas síl·labes, ja que tant una paraula com l’altra en tenen tres. Tot i així, braçalet és masculina i polsera, femenina, i com que gairebé tots els adjectius masculins tenen una síl·laba menys que els femenins –bonic/bonica, lleig/lletja, car/cara, barat/barata, argentat/argentada, daurat/daurada, etc.-, ja tenim que braçalet bonic és més curt que polsera bonica, que braçalet lleig és més curt que polsera lletja, etc. Un altre motiu per a la tria és el que he escrit al primer paràgraf, o sigui, que braçalet és més diferent de pulsera, que és la que es fa servir principalment en castellà. Però no només això, sinó que braçalet és la que es diu principalment en moltes altres llengües europees, com ara en francès (bracelet), en italià (braccialetto), en anglès (bracelet), en polonès (bransoletka), en ucraïnès (браслет, transcrit braslet), en rus (браслет, transcrit braslet), etc. Això demostra, un cop més, que el català s’assembla més a la resta d’Europa (i del món!), i en canvi és el castellà el que és diferent de la majoria dels altres, com quan s’hi escriu els interrogants o signes d’exclamació al principi i al final de la pregunta o de l’exclamació, mentre en portuguès, en francès, en italià, en anglès, en alemany, etc., només es fa al final. Tot i així, en castellà, sí que tenen el motiu de l’economia per a triar pulsera i no brazalete, perquè la primera és una síl·laba més curta que la segona.

I el tercer aspecte que hem citat al títol d’aquest article és que els catalans som més oberts al món (quan actuem com a catalans). Ja hem explicat que el castellà sol ser més diferent a les altres llengües, per tant, només que parlem en català genuí, ja serem més semblants, pròxims, més oberts a la resta del món. I és que la majoria dels espanyols castellans quan viatgen fan el ridícul, no volen ni saben parlar altres llengües i només es relacionen entre ells; actuen ben bé com en un gueto. No us hi heu fixat, quan heu viatjat a l’estranger i hi heu trobat espanyols? En canvi, els catalans ens solem relacionar amb tothom. A Catalunya és on s’aprenen més llengües estrangeres. Però si els catalans van a remolc dels castellans, també pel que fa a la llengua -calcant-ne paraules i expressions i abandonant les genuïnes, i pensant-se que amb el castellà es pot anar a tot arreu-, es tancaran en Espanya i no s’obriran al món.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Igual com passa amb braçalet/polsera, també passa amb gust/sabor, major/més, tastar/provar, pudor/mala olor, arreglar/reparar, descuidar-se/oblidar-se, prou/suficient, engegar/posar en marxa, etc. Llavors, per què dimonis aquests últims anys en català es diu molt més polsera que braçalet, molt més sabor que gust, etc.? Ja us ho responc: perquè el país no té memòria, ni està autocentrat, ni la llengua està sana, i els catalanoparlants es deixen influir pel castellà i no estan oberts al món.