Els independentistes repetim una vegada i una altra que una república catalana no ha de ser una Espanya en petit, sinó radicalment diferent. I és de suposar que aquí tothom se’n fa una idea d’acord amb els seus gustos, les seves preferències i els seus prejudicis. Permeteu-me, doncs, que jo us exposi aquí quina és la meva idea de futur per al nostre país. Es tracta solament de resumir breument les idees que he exposat més detalladament en alguns articles dels darrers anys. En aquests moments qualsevol pensament en aquesta direcció encara té molt d’utòpic. Però com va dir algun savi: les utopies d’avui són les realitats de demà. Tant de bo que sigui així en el nostre cas.
La meva idea del futur (passant potser per un primer pas amb la independència del principat) és una república que inclogui totes les terres de parla catalana (almenys aquelles que avui pertanyen a Espanya). I una vegada fixat aquest marc, el següent element és una forta descentralització, lluny de l’uniformisme xuclador de Madrid. Aquesta república catalana ha de tenir característiques confederals en les quals el País Valencià i les illes tinguin la seguretat de no ser fagocitats pel pes específic de Barcelona amb parlament i govern propi. Limitats només per les atribucions que es donin al govern i parlament confederals. I dins de cada un dels tres territoris de la república catalana, donar el màxim de poder decisori a municipis i vegueries. Caldria estudiar quins suggeriments ens pot donar el model cantonal suís i quins detalls serien aplicables a la república catalana.
Al capdamunt de la república catalana un president i un primer ministre confederals. El primer amb caràcter primordialment representatiu, i (com en el cas alemany) amb una autoritat moral derivada de la seva personalitat. El segon concentrat amb els temes conjunts de la república catalana, primordialment relacions exteriors i defensa. I defensa inclou inexorablement un exèrcit adaptat a les possibilitats del país i enquadrat en les estructures de defensa que tingui llavors la UE.
Si en un primer pas només pogués independitzar-se el principat, com vaig dir en uns articles ja fa anys, república parlamentària, amb una doble cambra, una amb diputats elegits directament, i una cambra comarcal, amb delegats de les comarques, amb una composició que asseguri la defensa dels interessos de la Catalunya fonda, i no predominin els de la capital.
Com passa amb tots els projectes ideals, segurament la realitat se’n diferenciarà en més d’un aspecte. Però els detalls ja els concretaran els que llavors estiguin en condicions de fer-ho. Avui la gran tasca és la de no posar-nos nosaltres mateixos pedres en el camí que ens pugui fer arribar a la “terra promesa”. I en aquest aspecte, de feina n’hi ha molta. Sembla que l’herència grega que portem a les venes ens impulsi a barallar-nos entre nosaltres. Atenes contra Esparta, mentre els perses són ja a la frontera.
Acabem d’una vegada amb aquest temps de picabaralles caïnites i de fer al joc als que no volen treure el seu peu del nostre coll, deixant-se prendre el pèl un dia sí i l’altre també. Aprofitem qualsevol situació internacional o estatal que ens pugui donar una escletxa per fer un pas (o més) endavant. El futur és o bé la república catalana, o bé l’espanyolització total. No crec que triar hagi de ser tan difícil.
