La mentalitat col·lectiva hegemònica a Catalunya d’ençà de mig segle és la derivada del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries que campa majoritàriament entre els sectors —aparentment— més il·lustrats del país. Aqueixa diguem-ne cultura política ha impedit el protagonisme d’un veritable pensament català nacionalment autocentrat que s’ha trobat a faltar en els anys del simulacre de procés independentista viscut entre el 2012 i el 2017.
La transversalitat d’aqueix progressisme (eixorc en resultats constructius per al país, però persistent gràcies al control exercit al món mediàtic, universitari i polític) explica que hagi transmutat del tardo comunisme al wokisme sense veure’s qüestionat. El procés de descomposició nacional i social que pateix actualment el poble català no troba referents intel·lectuals i morals per fer-hi front. Ans al contrari, s’agreuja una tendència a la inversió de la realitat de l’alienació nacional que afavoreix fenòmens destructius com la submissió lingüística al castellà, el comportament mesell dels polítics addictes a l’ordre autonòmic, l’assumpció dels prejudicis contra-identitaris aplicats a la catalanitat alhora que hom acata l’emergència de les contra-identitats espanyola i àrab-musulmana.
Una de les mostres d’aqueix superposat acomplexament nacional és l’adopció fulgurant de conductes derivades del wokisme ambiental consistent en el sotmetiment voluntari i preventiu a l’islamisme que cova a casa nostra abans fins i tot que sigui hegemònic. Són els dhimmis nostrats, alegres i combatius contra “la islamofòbia“, les arrels judeocristianes, la laïcitat republicana. La dhimma —de l’àrab protecció— és un pacte o una capitulació entre «Gent del Llibre» (jueus i cristians) i els musulmans pel qual els primers, denominats dhimmis, se sotmeten als segons, assumint aqueixa condició, els dhimmis poden mantenir els seus usos i costums (amb algunes restriccions) i reben empara de les autoritats musulmanes.
Catalunya no és (encara) un califat islàmic, però ja hi ha espais mentals on l’islamisme imposa la seva hegemonia. Per exemple, la negació que el vel islàmic sigui una imposició a les dones (la diputada de la CUP Pilar Castillejo, dixit), l’ocultació mediàtica dels casos de gihadisme, el silenci sobre el vandalisme antisocial (contra les formes de vida autòctona i occidental en general), el cas de la predilecció de VilaWeb pel raper Morad, entre altres símptomes. I, especialment, la normalització del palestinisme en el qual convergeixen totes les formes d’antisemitisme, i sobretot la policia de la moral proislamista que exerceixen els islamo-gauchistes contra tot aquell que gosi alertar de la progressió de l’integrisme musulmà. L’assetjament de cupaires, comuns i erquis contra Ramón Cotarelo per haver dit les coses pel seu nom, clar i català, com hom feia abans, n’és una prova recent.
El separatisme ètnic-religiós musulmà té també un vessant territorial amb la configuració d’espais on són bandejades tota altra forma d’expressió religiosa (per exemple, amb les llums de Nadal). Es va conformant ràpidament, seguint l’experiència de França, Bèlgica i altres estats europeus, un subsistema socio-cultural-econòmic al marge i en contra de tot projecte de coexistència multicultural amb la connivència d’una esquerra desorientada que només sap qualificar d’extrema dreta tothom que adverteix de les conseqüències devastadores a curt termini d’aqueix encegament.
