Fa just cent anys l’editor i escriptor Jaume Massó i el compositor Enric Morera ens deixaven una magnífica peça construïda sobre una melodia popular del Berguedà que titularen Plany i ens transmetien un sentiment de denúncia estès en la societat catalana d’aquella època però que, al mateix temps, ens porta als nostres dies:
Catalunya en altre temps ella sola es governava
i es feien les seves lleis en sa llengua i no en cap altra.
Plora, plora Catalunya que ja no et governes ara.
Des de ja fa massa temps estrangers són que la manen
i en llengua estranya es fan lleis que a la nació són contràries
Plora, plora Catalunya que et doblegues encara.
Catalunya, sota una suposada democràcia, continua patint el que fa més de tres-cents anys que dura i sota una suposada autonomia continua patint els «estrangers» que la manen. Una de les accions en què aquells que ens manen hi posen més interès és a fer desaparèixer la llengua atès que estan convençuts que perduda la llengua, perduda la catalanitat.
En Francesc Ferrer i Gironès, sense pèls a la llengua ens diu: «Moltes vegades hom parla de la situació sociològica de la llengua catalana i observem que poques persones tenen en compte la tenaç i perllongada persecució que ha patit, i encara pateix, per part de tota mena de règims polítics». I ens explica que «no voldríem pas que aquest estudi tingués exclusivament un nervi científic», afegint-hi: «Una de les finalitats que volem que tingui és precisament repercussió política». La persecució política de la llengua catalana és una obra excepcional que tothom hauria de conèixer, molt especialment aquells que des de les seves responsabilitats polítiques i acadèmiques moltes vegades sembla que estan als llimbs.
Quan parlem de la persecució de la llengua catalana ens venen al cap les dates del 1707 i del 1714, en referència al País Valencià i al Principat, així com del 1715 a les Illes, però no podem oblidar que anys abans, el 1659, la Catalunya del Nord ja patí la primera persecució de la llengua amb el Tractat dels Pirineus, un tractat il·legal, en el qual el rei espanyol, Felip IV, regalà aquella part del territori català al rei francès, Lluís XIV.
La gran estossinada contra el català vingué el 1714. És bo recordar la Instrucción Secreta als corregidors de Catalunya, inspirada per Joseph Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla i redactada per l’Abad de Vivanco Angulo, el 5 de maig del 1716. Hi deia:» Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado».
El que hem viscut i patit, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense oblidar els germans de l’Alguer, donaria per fer una enciclopèdia de cent volums que deixaria empetitit el magnífic treball efectuat per Ferrer i Gironès. No hi ha hagut dia, ni setmana, ni mes, ni any que el català no hagi patit o bé un atac, o un menyspreu, o una prohibició. Només cal tenir present la recent prohibició del govern francès de la utilització del català als plenaris municipals als ajuntaments de la Catalunya del Nord. Però no se n’han sortit. Amb tot el que ha passat, el català s’ha mantingut ferm, amb el cap dret. Tanmateix, sense ser ingenus, ben conscients que no es pot abaixar la guàrdia i que tant França com Espanya malden perquè la nostra llengua, folkloritzada, escarnida i menystinguda, desaparegui per sempre més i sigui substituïda per la seva.
Cal ser conscients que no podem badar ni afluixar en la nostra lluita, que res és fàcil i que ara més que mai hem d’estar amatents a problemes concrets que hem d’afrontar sense complexos i amb valentia tot deixant-nos de wokismes amb campanyes de volem acollir tot i ser conscients que hi ha qüestions de fons i serioses que cal resoldre a nivell general, a Europa i més enllà. La immensa immigració sense control dels darrers anys és una de les més importants i urgents que ens indica que sols disposant de nosaltres mateixos, d’una pàtria lliure, podrem afrontar i resoldre.
Cal deixar les pors i el que diran. Cal ser forts, aixecar els ànims i resoldre les situacions polítiques amb fermesa i valentia. I deixar de banda també aquest trist victimisme on tan sovint ens refugiem. Com molt bé deia August Gil Matamala «Un dels defectes principals de l’independentisme és el seu victimisme històric». Cal donar-li la volta, plantar cara i lluitar sense desmai per ser allò que volem ser. El català és ben viu. Que ho tinguin clar els qui el volen fer desaparèixer.
No se’n sortiran!
