Al VilaWeb del 3 d’abril, Julià de Jòdar acabava el seu article dient que si fos d’ERC i de Junts ja hauria fet un programa secret de govern conjunt comprometent-se a votar el candidat dels dos amb més escons. Ni és probable que això estigui passant ni crec que pels electors ens sigui ara suficient. Arribem a aquestes eleccions amb una barrija-barreja de candidatures que pot fer que molts vots es perdin o vagin a parar a qui després potser decebrà als que l’hagin votat.
No parlo, és clar, per mi, perquè els amables lectors que em segueixen ja poden suposar qui votaré. Però si no ho tingués tan clar, si fos dels més o menys indecisos, tindria en compte dos factors molt importants i molt clars a l’hora de donar el meu vot.
El primer: votar un partit que, sense subterfugis i amb tota claredat, hagi dit que si l’aritmètica dels resultats ho fa possible s’aliarà només amb partits que volen anar cap a la independència, sigui pactada, sigui unilateral. Qui deixi la porta oberta per fer potser costat als sucursalistes del PSC, no tindria el meu vot de cap manera.
El segon: moltes veus critiquen Puigdemont, el seu pacte amb el PSOE, i ja el veuen relliscant en un pendent clarament autonomista. I això és oblidar els termes d’aquell pacte. El seu objectiu és (i no pas per la setmana dels tres dijous) el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya i, per tant, la legalitat d’un referèndum que pugui coronar el període que va començar amb el del 2017.
I el pacte deixava ben clar que no era cap acord de legislatura i que en el moment que el seguiment dels compliments de l’acord fracassés, es retiraria el suport parlamentari a Sánchez. I com que la fita no s’aconsegueix en quatre dies (per les circumstàncies que tots coneixem) anar per aquest camí vol dir tenir paciència, els ulls molt oberts i al primer senyal que ens volen prendre el pèl, tallar-ho tot en sec. Per aquest motiu no votar la llista de Puigdemont (tothom és lliure de fer-ho o no) no es pot excusar amb cap sospita d’autonomisme amagat.
I si fos, com he dit abans, dels més o menys indecisos, aquesta vegada tindria clar que queda exclosa una opció: l’abstenció. Aquestes eleccions són massa importants; ens hi juguem molt. Com ja vaig dir una altra vegada. Almenys voteu aquell que us sembli menys dolent, aquell que faci menys cortines de fum, no aquell que diu A però fa B. Però que ningú es quedi a casa. I qui ho faci que després no es lamenti. No tindrà cap dret a queixar-se.
Que els partits, doncs, no s’enganyin: ho volem clar. Si teniu diverses opcions, quina agafareu? Ho volem clar. Esteu disposats, si els resultats ho permeten, a deixar de banda, ni que sigui per una sola endimoniada vegada, les aversions personals, les envegetes i les rebequeries, i actuar com el país espera de vosaltres? Ho volem clar.
I sigui com sigui: TOTS A LES URNES!
