Hi ha massa prejudicis a l’hora de parlar de la immigració. I tothom hauria de ser conscient que en algun moment els seus avantpassats potser també van ser immigrants. La problemàtica dels nou vinguts és diversa i té molta relació amb la forma en què s’estableix, a què es dedica i com s’adapta.
Els partits conservadors, a Catalunya especialment, el Front Nacional de Catalunya, ja han pres partit. I a darrera hora també Junts per Catalunya ho ha fet. Aliança Catalana, tot i les seves proclames, ho centra tot en el rebuig a la cultura islàmica i no amb una visió de conjunt dels beneficis i les febleses de la immigració.
Una visió conservadora, de centredreta, indica, com passa arreu d’Europa, que la immigració s’ha de regular bé i establir-hi uns límits clars. També planteja que les societats diverses culturalment són un motor de progrés i en cap cas s’han de menystenir sempre que la identitat territorial i central no estigui en perill o esdevingui residual.
Nosaltres coneixem bé la immigració econòmica, aquella que busca les seves oportunitats de benestar. És una immigració que té molts defensors: ocupen llocs de treball que ningú vol fer i manté els salaris baixos dins la competitivitat empresarial. Però també hi ha la immigració política, aquella que demana asil per obtenir protecció. I finalment, hi ha la immigració obligada derivada de la reagrupació familiar o per altres raons. Totes tenen prou justificació.
Però tot plegat té un límit. Un límit físic, en forma de pressió sobre l’habitatge, els serveis públics, la cohesió nacional o altres factors que no es poden ignorar. Això els votants cada dia ho tenen més en compte respecte de les diverses opcions electorals. Per això, de cara al 12 de maig, un tema central serà la gestió de la immigració. Més asil polític, menys immigració econòmica, més estabilitat per a les comunitats ja existents dins els nostres territoris (amb treballs precaris o dificultats socials).
Hi ha barris on els autòctons se senten estranys, àdhuc estrangers. Hi ha situacions en què els residents no tenen cap sintonia amb els nous veïns. La immigració econòmica té pressa per situar-se i tensa tots els mercats, provocant reaccions sorprenents. Grups marginals esdevenen bandes criminals seguint uns comportaments normals ens els seus països d’origen. Les enquestes d’opinió se’n fan ressò. Preocupa la feina però també la seguretat i la identitat nacional.
Catalunya viu la doble amenaça de la immigració en curs i de l’anterior, històricament coneguda com a “castellana”, si no té mecanismes que permetin una gestió eficient: protecció de la identitat nacional catalana i oferir-la als nous (i antics) residents com una bona opció per a ells.
El nostre país és sensible amb les poblacions que pateixen les grans injustícies dels dictadors de tota mena (afgans perseguits pels talibans, palestins empaitats pels israelians, sahrauís expulsats pel Marroc…) però curiosament la nostra gran massa d’immigració és per raons econòmiques. I és que Catalunya és un terra d’oportunitats, pel seu dinamisme econòmic i per la seva tolerància. Dos actius que han donat una fama extraordinària a aquest país, simbolitzat sovint a través del Barça.
Això és així per raons polítiques perquè l’asil polític va acompanyat d’una acció exterior que Catalunya, per ara sense estat, no pot fer. Caldrà decidir-se si realment es vol fer de la immigració una diversitat creativa i solidària i no pas un focus de problemes i conflictes.
