Començar amb aquest títol és força agosarat. Donar la culpa del que sigui a les pobres criatures fa ganàpia. I, sí, ara he dit “criatures” per generalitzar, no fos cas que algú m’acabi preguntant “i les nenes no?”. Ho sento, però això del desdoblament per a un ús no sexista del llenguatge, personalment, em cansa. Ara m’ha vingut al cap un article que vaig llegir de la reconeguda filòloga Carme Junyent, en el qual feia referència al fet que alguns mestres li explicaven que quan deien “Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati”, les nenes que els havien acabat no s’aixecaven perquè no se sentien al·ludides. Déu-n’hi-do, si tenim en compte que era per anar al pati.
Bé, deixem la qüestió de gènere a banda i centrem-nos en la culpabilitat. Que arribats aquí ja noto un cert neguit per saber de què en són culpables? Una miqueta més de paciència i de seguida estarem a lloc. Viure al Maresme entre mar i muntanya gaudint d’un microclima d’hiverns suaus i estius no excessivament rigorosos i estar a la vegada a pocs quilòmetres de Barcelona, és tot un privilegi. Tanmateix, com tot, també té els seus inconvenients. I el que més ens incomoda és haver d’entrar a la gran ciutat en cotxe.
Això, que de sempre ha estat així, s’ha agreujat incommensurablement des de començaments del passat mes d’abril. L’obertura del túnel de Les Glòries, ha posat en boca de gairebé tothom el nom de la Colau, amb la seva —disculpeu, però ha estat així— senyora mare inclosa. I no precisament per dedicar-los-hi bonics pensaments. Fins i tot els que anem en moto n’hem arribat a patir les conseqüències.
I ara, sí, ja gairebé hi som. Heu entrat a Barcelona en cotxe des de començaments de juliol? El túnel funciona a la perfecció. Res d’embussos, tret d’alguna petita retenció sense més transcendència. Oli en un llum. Que potser han canviat la sincronització dels semàfors? No. Han eixamplat la Gran Via i l’han feta en sentit Llobregat? Tampoc. Quin ha estat, doncs, el miracle? El tancament de les escoles per vacances. Ergo, la culpa és dels nens. I nosaltres, posant-nos en boca lletges paraules dirigides a les més altes instàncies del consistori. Si és que no tenim remei. Som uns desagraïts. Tan bé que s’entra a Barcelona pel Túnel de Les Glòries. Gràcies, Sra. Colau. Fins a setembre, que, mentre pacients fem cua per arribar tard on sigui que anem, tornarem a tenir un efusiu record cap a vostè i aquells que li aguanten la vara de comandament.
