Aquests darrers dies hem viscut un fet en el món del cinema que ha donat peu a comentaris per donar i per vendre.
En la nit dels Premis Gaudí va aparèixer un personatge que tenia ganes de sortir a la llum pública. Era el guionista de la pel·lícula La casa en flames, Eduard Sola, que no volia quedar només en els titulars de finals del film i a fe de Déu que ho aconseguí. Havent rebut el premi sortí a l’escenari i començà el seu discurs tot estirant les orelles als que tenen casa a la Costa Brava i a més a més un «barquitu». Aquests damnats donava a entendre que eren catalans, burgesos i de mal viure. Ell, en canvi, es va catalogar com a xarnego, un més que els seus avantpassats, allà els anys cinquanta i seixanta van emigrar des d’Andalusia a guanyar-se la vida però que van patir tot de mirades de superioritat. Les seves paraules eren una venjança contra tots els catalans que s’havien aprofitat del seu pobre avi, andalús, pels seus escassos coneixements.
Dels catalans de classe treballadora, pagesos i menestrals, que durant segles amb el seu treball i esforç han aixecat Catalunya no en digué res. Amb el seu discurs el senyor Eduard Sola donava a entendre que o bé els catalans eren tots burgesos o bé que Catalunya s’ha construït sense la participació i l’esforç de ningú. Per les xarxes, davant d’aquesta bajanada en grau superlatiu, milers de catalans s’han manifestat sorpresos i emprenyats a la vegada dient-li de tot al senyor guionista. De tot i molt ben argumentat.
Per respondre a aquesta bertranada del senyor guionista hi posaré un exemple que he viscut de molt a prop. És la història de dues àvies, la Maria i la Carmen, veïnes del barri de Gràcia i al mateix temps consogres. La Maria venia de Prats de Rei, de l’Anoia, i la Carmen va venir als setze anys a Catalunya des de Catalayud tot fugint de la misèria. En acabada la guerra civil, ja amb cinquanta anys a l’esquena, varen trobar-se i compartiren una vida que no els havia estat regalada. La Maria, als set anys, li posaven una cadira perquè arribés al teler del taller tèxtil on treballava. Res li fou regalat. Totes dues tingueren quatre fills i un planter de néts que seguint l’exemple viscut s’incorporarien amb delit i amb totes les seves forces a lluitar per la terra que els havia vist néixer, Catalunya, perquè el més aviat possible pugui ser un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.
Tornant a la insuperable qualificació de xarnego del senyor guionista em ve a la memòria el que a la Universitat treballàrem tot espigolant el passat de Catalunya i recordo com estudiàrem l’arribada de milers d’homes i dones provinents de terres occitanes, en els segles XVI i XVII principalment, en un tal nombre que doblaren la població de Catalunya. I aquí vingué un detall curiós però que no hem d’oblidar. A aquests nous catalans vinguts d’Occitània se’ls anomenà durant molt de temps… xarnegos!
D’ací ve que molts, moltíssims catalans, que ens crèiem tenir vuit cognoms catalans, jo el primer, resulta que no és ben bé així. Molts d’aquests cognoms tenen raó de ser perquè venen de les terres occitanes. Sempre havia cregut que tenia vuit cognoms catalans (Soler, Regàs, Vilà, Artigas, Moreu, Triter, Pou, Comas) i resulta que, com a mínim, n’hi ha un, Moreu, que prové d’Occitània.
És per això que malgrat tot i havent-me sentit sempre català de cap a peus i patriota fins al moll de l’os, dat i fet jo també sóc xarnego. Ai las!