Avui que tothom es posa a la boca aquestes tres paraules —‘Green’, ‘New’ ‘Deal’— convé fer memòria de com es va gestar la idea i com es va difondre. Per esbrinar-ho, hem d’anar als orígens d’algunes publicacions que anaven posant les bases, des de començament dels anys 70, de la nova visió del món que porta implícit el que s’ha batejat com Green New Deal.
Tot va començar a finals de 2007 quan Satish Kumar va convocar un anomenat Think Tank on Economics, Ecology and Equity en el marc del Schumacher College. Satish era l’editor de la veterana i prestigiosa revista Resurgence.
De fet, la revista Resurgence va ser fundada l’any 1966 per John Papworth (1921-2020), que en va ser l’editor. Entre el número 25 (Jul/Aug 1970) i el número 36 (May/Jun 1972) es va dir Resurgence-Journal of the Fourth World. Posteriorment, John Papworth va fundar la The Forth World Review–FWR per donar veu a “the world of small nations, small shops, small industries, small banks & the inalienable sovereignty of the human spirit”.
A finals de 1973, Satish Kumar es va convertir en l’editor de Resurgence i va anar transformant la revista, fent-la la icona de l’ecologisme en els seus diversos corrents. Entre el número 234 (Jan/Feb 2006) i el 273 (Jul/Aug 2012) es va titular Resurgence at the hearth of earth, art and spirit.
Des de l’octubre de 2012 es diu Resurgence and Ecologist, després de fusionar-se amb la pionera revista The Ecologist, fundada el juliol de 1970 pel legendari Teddy Goldsmith (1928-2009).
La revista The Ecologist, encara avui, és considerada l’enciclopèdia de l’ecologisme. Entre el Vol 4 No 1 Jan 1974 i el Vol 16 No 4/5 1986 portava el subtítol de The Journal of the Post Industrial Age. Des de finals de 1986 The Ecologist havia incorporat la icònica revista Mazingira. I entre el Vol 27 No 5 Sep/Oct 1997 i el Vol 32 No 7 Sep 2002 va portar per subtítol Rethinking Basic Assumptions. Amb el Vol 28 No 2 Mar/Apr 1998, en Teddy comença a compartir l’edició de The Ecologist amb el seu nebot Zac. A partir del Vol 31 No 10 Dec 2001/Jan 2002, Zac es converteix en l’editor. Avui, Zac Goldsmith és ministre (Minister for the International Environment and Climate, and UK Animal Welfare and Forests) al govern anglès.
Doncs bé, era la tardor de 2007 quan, en el marc de l’anomenat Think Tank on Economics, Ecology and Equity, es van trobar tres persones que esdevindrien la base de l’arquitectura del Green New Deal: Colin Hines, antic coordinador de la unitat internacional d’economia de Greenpeace, Andrew Simms, economista polític i ecologista i Ann Pettifor, activista i economista política i membre de la New Economics Foundation-NEF.
Acabada la reunió al Schumacher College, Colin va tornar a Londres i va començar a reunir destacats ecologistes i economistes radicals en un grup amb el propòsit de fer un esborrany de Pla B per a un Think Tank sobre Economia, Ecologia i Equitat. Aquell pla va esdevenir el Green New Deal que va ser publicat per la NEF el juliol de 2008.
El més bàsic del Green New Deal és la integració de l’economia, l’ecologia i l’equitat, camps en els quals, abans de la reunió al Schumacher College, cadascú campava per les seves. La insistència de Satish Kumar en la integració d’aquests temes va ajudar a ajuntar idees i persones que tot sovint creien estar en conflicte. Les espurnes van saltar, és clar.
En paraules d’Ann Pettifor: “Els que ens centràvem en l’economia i el sistema monetari sovint estàvem impacients per la manca d’interès i comprensió del sistema financer internacional del moviment verd. De la mateixa manera, si bé hi havia un acord sobre la necessitat d’un canvi ecològic sistèmic, hi havia frustració perquè l’èmfasi en el canvi de comportament individual i el canvi comunitari deixés de banda el canvi econòmic sistèmic. Els ecologistes estaven igualment frustrats pels principals economistes percebuts com a aclaparadors preocupats pel creixement sense límits. Com a resultat, hi va haver poc compromís entre ecologistes i economistes. Això havia de canviar amb el Green New Deal”.
El grup original dirigit per Colin continuava reunint-se periòdicament a la casa d’Ann, on en cada ocasió ella cuinava un senzill bol de risotto o pasta, acompanyat d’amanida, mentre que Colin i altres portaven ampolles de vi. Tot i que Colin sempre assegurava que les reunions fossin convivencials, el grup no era pas contrari a tota mena d’argumentacions i diferències, polítiques i econòmiques.
El febrer de 2018, dos activistes nord-americans, membres d’un grup conegut com a Justice Democrats, van trucar a la porta d’Ann Pettifor a la recerca d’assessorament per a la propera campanya que estaven organitzant. La campanya va formar part de les eleccions parlamentàries dels Estats Units a mig mandat i els Justice Democrats donaven suport a una candidata, la senyora Alexandria Ocasio-Cortez, que estava desafiant un poderós electe demòcrata en exercici. De passada, en la trobada es va parlar del Green New Deal i, al seu retorn als EUA, el juliol del 2018, van compartir un document de Google titulat “A Green New Deal, with Justice for All. Practical. Possible. Inevitable”. ’Aquestes van ser les paraules que havien d’ajudar AOC, com ara se la coneix, a guanyar una victòria extraordinària. La resta és història.
Les persones que participaren el Think Tank on Economics, Ecology and Equity celebrada en el Schumacher College, el novembre de 2007, mai s’hagueren imaginat la distància a què viatjarien les seves idees i debats, ni la influència que arribarien a tenir.
L’arbre sempre ramificat que va sorgir d’aquell esdeveniment està ara fortament arrelat a la campanya del senador Bernie Sanders de Vermont. Va ser candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica i el Green New Deal és el centre de la seva oferta al poble nord-americà.
