Aquest diumenge 25 d’octubre, el govern espanyol de PSOE i Unidas Podemos ha aprovat un segon estat d’alarma que habilita les autonomies per imposar el toc de queda de 22 a 6 hores del matí i altres mesures que atempten contra drets fonamentals.
El govern espanyol, així com els autonòmics amb competències en sanitat, educació, transport, entre altres, segueixen sense prendre les mesures necessàries per fer
front a l’emergència sanitària i social i continuen posant per davant els beneficis del
capital a la protecció de la vida de la classe treballadora i els sectors populars. I per
tapar aquesta nefasta gestió i preparar-se per l’esclat social que vindrà imposen
repressió i militarització: tothom sap que el toc de queda no servirà per frenar la
propagació de virus, però sí per omplir el carrer de policia i seguir criminalitzant la
joventut.
Després de vuit mesos de pandèmia no s’ha reforçat la sanitat pública (com
reflecteixen les vagues dels MIR i l’anunci de vaga a la sanitat primària a Catalunya),
els seus treballadors estan exhausts, i continua faltant personal. Tampoc s’ha posat
en marxa un sistema eficaç de rastreig, no hi ha més mitjans als ambulatoris per
tractar els casos menys greus i controlar els contactes propers, ni es van intervenir
els centres mèdics privats, ni hi ha més recursos per a la investigació.
Ni tan sols han fet coses tan bàsiques com reduir les aglomeracions en el transport
públic. Tampoc hi ha hagut canvis reals en les residències per a gent gran, on les
víctimes de la primera onada es compten per milers. Ni s’ha regularitzat la situació
de centenars de milers de companys i companyes sense papers que continuen a
mercè de la sobreexplotació i amb moltes dificultats per accedir al sistema sanitari.
El resultat és que l’Estat espanyol va ser el país de la Unió Europea on més es va
disparar la mortalitat en la primera onada (48.000 morts més que la mitjana dels
últims quatre anys) i avui encapçala el rànquing de contagis per 100.000 habitants
del continent i és un dels més castigats per la pandèmia a tot el món.
No obstant això, sí que hi ha hagut diners per rescatar empreses per mitjà dels
ERTO inclús quan tenien beneficis, alhora que a les empreses que segueixen
funcionant no se’ls imposa mesures per evitar el contagi dels i les treballadores.
Vam estar confinats i ara en toc de queda, però si no ens han enviat a casa (en molts
casos esperant una ajuda que no s’ha arribat a pagar), hem hagut de seguir anant a
la feina en metros i autobusos amuntegats i sense més mesures de protecció que
les que ens procurem cadascú. Centenars de milers de treballadors estan ara a l’atur
i sense ajudes perquè PSOE i Podemos ni tan sols van complir la promesa de
derogar la reforma laboral, quan el que caldria en la situació actual és prohibir
l’acomiadament.
Tampoc no hi va haver ajudes per compensar els treballadors i els petits negocis, de
manera que fos possible fer ús de les quarantenes. Fins i tot s’han reprès els
desnonaments en plena pandèmia. No s’ha posat en marxa el permís retribuït per als
pares i mares que hagin de cuidar els fills i filles quan aquests s’han de
confinar. A les escoles i instituts públics no s’han abaixat les ràtios contractant més
professorat per garantir mínimament la distància de seguretat ni tampoc s’ha
garantit que es pugui atendre en condicions l’alumnat en cas de confinament d’un
grup o tancament d’un centre.
No obstant això, aquest govern tan suposadament progressista no ha escatimat
diners en policies i militars per ocupar els carrers. Per això sí que hi ha recursos: per
apallissar els joves de Vallecas que reclamaven més sanitat pública, per imposar
milers de multes sota la llei immigrants als CIES… PSOE i PODEMOS responen a la crisi sanitària i econòmica amb control i repressió. Com si el virus es frenés a cop de porra.
Ja vam veure sota el primer estat d’alarma com es prohibia el dret a manifestació. Militarització és sinònim de silenci i només recuperant els carrers podrem defensar
els nostres drets fonamentals i revertir la nefasta gestió de la pandèmia i de la crisi
econòmica global que s’està accelerant cada vegada més.
- Fora l’estat d’alarma i el toc de queda.
- No a la militarització de la pandèmia.
- Més recursos per a la sanitat, l’educació i els serveis socials públics.
- Augment de la freqüència del transport públic per evitar les aglomeracions.
- Prohibició dels acomiadaments. Nacionalització sense indemnització de les
empreses que tanquen.
Aquesta crisi no la pagarem els i les treballadores.
