image_pdfimage_print

Les aigües a l’ANC estan mogudes i afegir-hi la darrera desbandada no és, de cap de les maneres, una bona notícia. Independentment de si tenen raó els uns o els altres —si és que algú la té completament—, això no té res de positiu. I la pregunta adient ara mateix és: per a què serveix l’ANC?

I la pregunta és pertinent perquè, de la mateixa manera que els partits autoanomenats independentistes ara mateix no serveixen per a res (fins i tot es pot afirmar que representen més obstacles afegits) i que no són elements que aportin res al moviment, cal analitzar què aporta l’entitat i si el que aporta és positiu. Un dels punts essencials per poder continuar endavant és saber de quins actius disposa el moviment independentista.

I la resposta la trobarem en què fa l’entitat, si aporta o no al moviment. Perquè a vegades tens la sensació que l’activitat de l’entitat dels darrers anys és que es dedica a redactar fulls de ruta, que fa votacions, referèndums i reformes estatutàries en clau interna, que convoca micro-trobades en les quals s’enarboren petites micro-pancartes impreses i que prepara una performance per la Diada any rere any. I, llavors, la pregunta és: tot això ens apropa més a la independència?

Publicitat

Si revisem els primers punts del darrer full de ruta de l’ANC, en el primer punt “PER A UN NOU IMPULS CAP A LA INDEPENDÈNCIA“, hi llegim:

1.1 Per fer efectiva la independència cal un nou embat amb l’Estat espanyol.

1.2 La desobediència civil és l’única resposta a l’actitud totalitària d’Espanya.

1.3 La independència: l’únic camí per combatre els nefastos efectes de ser un país ocupat.

El darrer punt (1.3), com a síntesi de totes les queixes, denúncies i memorials de greuges fets i per fer, és immillorable: tot es resumeix als nefastos efectes de ser un país ocupat. Això dona sentit i motivació al primer punt (1.1), que marca el camí a l’independentisme: cal un nou embat amb l’Estat espanyol. I en el segon (1.2) veiem resumit irremeiablement l’únic camí viable i efectiu per a l’objectiu: la desobediència civil. Ara bé, en tot això, on hi encaixa la mobilització que actualment s’està preparant per a l’11S? Sincerament, no acabo de veure què aporta l’actual manifestació (com les dels darrers anys) de fer passes endavant cap a l’objectiu de la independència. És tan sols una manifestació (més) de protesta. El que al principi era una eina per a afegir i aglutinar efectius favorables a la independència, ara sembla que hagi esdevingut la raó de ser de l’entitat. Es parteix del fet que s’ha de fer la manifestació i després es pensa un lema i es crea un nou disseny de samarreta diferent dels anys anteriors “per evitar caure en la monotonia”. A les grans manifestacions de fa més d’una dècada hi havia un objectiu clar i es pensava en un gran acte per fer evident que darrere de tot hi havia molta gent, evidenciant l’envergadura del moviment. Ara es parteix del fet que cal fer una manifestació i el problema és assignar-hi un lema i fer-la engrescadora. L’essència és radicalment oposada i els resultats són diferents (cosa que no hauria de sorprendre a ningú). Les primeres grans manifestacions eren propositives, aportaven (o intentaven aportar) nous elements per a avançar. Les darreres són reactives, l’eterna dinàmica de protesta. Només cal mirar el lema, “Més motius que mai”, i la naturalesa reactiva, de protesta, salta a la vista.

Perdem massa temps en queixar-nos i fer-nos passar per víctimes de tots els greuges. Hauríem d’assumir tots plegats que aquesta és una etapa superada i encarar la nova etapa de la desobediència civil. Cal abandonar la reactivitat i (re)emprendre la proactivitat. Però no hi pot haver desobediència civil si les propostes no són trencadores i transgressores.

En comptes de viure dels records de les grans manifestacions, millor posar en marxa noves iniciatives. Per exemple, per a reactivar el moviment, l’ANC podria engegar una campanya per vendre tres milions d’estelades perquè la gent les pengi a la finestra o al balcó. Promoure i convèncer la revalidació del a la Independència de l’1-O amb una estelada. Incentivar que qualsevol que vulgui la independència adquireixi una estelada. Objectiu: 3 milions d’estelades. Això sí que és un gran repte engrescador i proactiu alhora complicat, perquè produir tres milions d’estelades no és una empresa trivial ni gens senzilla, i com que per vendre-les caldria fer-ho a un preu irrisori —màxim tres euros, posem pel cas— per a assegurar que ningú no pugui comprar-la perquè el preu és massa alt, això encara ho fa un repte molt més gran i difícil.

[Nota: La xifra de tres milions no és anecdòtica, sinó que representa més del 50% del cens electoral i, per tant, una fita com aquesta atorgaria de nou i tornaria a evidenciar la magnitud del moviment (i, també, serviria per fer un recompte)].

Per altra banda, si l’ANC fa política, perquè en fa, i no vol esdevenir un partit o crear una llista cívica —opció molt raonable i, fins i tot, convenient—, almenys ha de ser conscient que és l’única organització que pot revertir la situació actual gens desitjable per a l’independentisme de no tenir representació al Parlament, perquè això l’independentisme no s’ho pot permetre. I l’ANC ha de parlar clar i denunciar que els partits autoanomenats independentistes no ho són perquè no fan res, ni volen fer res, per a avançar en l’alliberament nacional. Per tant, a l’ANC només li resta oferir la seva xarxa i distribució territorial com a plataforma de debat i projecció de noves forces genuïnament independentistes, per a totes les iniciatives que sorgeixin (amb els límits de respecte als drets humans exposats al propi full de ruta). Els votants ja decidiran després quina els agrada i convenç a les urnes. Si una presidenta de l’entitat li va dir a un president de la Generalitat “President, posi les urnes!”, l’entitat també pot dir als votants que si volen la independència cal votar a uns i no a uns altres. Amb els partits (amb representació institucional i autoanomenats independentistes) actuals serà impossible dur a terme (i ni tan sols encarar) el punt 3 del Front Institucional i Polític del Full de Ruta; són part del sistema i necessiten el sistema per a existir i la independència significa la seva fi, almenys tal com són ara. Demanar-los que treballin per a la independència és demanar-los que s’autodestrueixin i això no ho faran mai (pel mateix motiu que mai han volgut crear una llei electoral pròpia per por que se’ls girés en contra).

L’ANC és la millor eina de què disposem al país per tirar endavant el projecte independentista però una ANC com a Comissió Organitzadora de la Mobilització de l’11 de Setembre no és l’entitat que pot tirar endavant el seu propi full de ruta. I com que la via és la Unilateralitat, cal posar-la en pràctica. L’ANC ha de tirar pel dret i començar a tirar del carro, sabent que ho farà tota sola (però, sobretot, cal que ho faci) perquè cap més dels actors actuals està disposat a fer-ho. Posar el moviment en marxa ja no pot demorar-se més i l’opció d’esperar que el moviment es posi en marxa tot sol per després donar-li suport, és mantenir-lo aturat. I si tothom espera una espurna espontània que encengui el foc, podem esperar la setmana dels tres dijous.

Aquest cop, però, caldrà tothom estar on li pertoca i entre tots posar tothom on li pertoca i, sobretot, evitar que ningú (particular o col·lectiu) es posi al capdavant a “governar” el moviment perquè la fita de la independència és una fita col·lectiva, una fita que pertany al poble de Catalunya, i no pas a cap individu o organització. I també per a evitar que qui es posi al capdavant ho faci per interessos particulars i no del poble, del país —i d’això ja en tenim experiència!.