Per què no un nou Consell de Forces Polítiques de Catalunya?

Per molts catalans els temps actuals són temps de recuperació i d’espera de posar en marxa una nova oportunitat que condueixi Catalunya a la independència de l’Estat espanyol. Res més clar els dies d’aquesta primavera de 2020 que la mobilització que segueix viva, la lluita pel control polític de l’Assemblea Nacional Catalana i l’esforç de recomposició de la dreta independentista catalana en una sola formació, mentre ERC resisteix els embats que li són dedicats des de JxCat per la seva proposta de la Taula de diàleg amb el govern de l’Estat i la falsa acusació d’haver abandonat l’independentisme, en el moment que proposa una unitat estratègica a JxCat.

També hem vist com reneixen organitzacions independentistes com el Front Nacional de Catalunya, altres se separen dels Comuns decididament no independentistes i apareixen plataformes i grups  en desacord amb els partits parlamentaris o escindits per desavinences cada dia més profundes amb els partits en els quals han militat durant anys.

La política catalana pateix un trasbals ocasionat per la dura repressió i les limitacions imposades des del 20 de setembre de 2017. L’angoixa de l’objectiu complert però no realitzable a conseqüència de l’oposició frontal de l’Estat espanyol a la via catalana per la independència ha pogut produir autèntica desorientació, desconfiances i decepció en els votants tradicionals dels partits catalans.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Reaccions d’histerisme i  moviments de militància són ja normals en cada moment electoral sota la ficció de fitxatges estrella i d’aliances o coalicions de partits i plataformes paral·leles, com també les discussions de repartiment de poder i càrrecs en els partits amb possibilitats electorals a l’hora de fer les llistes.

Està començant a passar ara el mateix que va passar en la proximitat de les eleccions generals de 1977. A ERC, per exemple Andreu Abelló i Heribert Barrera no s’entenien ni es posaven d’acord. I Abelló, que també havia trencat amb Jordi Pujol, va acabar per integrar-se en el PSC del qual va ser diputat.

ERC, refundada a l’interior per Heribert Barrera, Victor Torres, Josep M. Poblet, Albert Alay i Conxa Ferrer, entre altres, també va patir una escissió amb la gent del Casal Bonavista de Barcelona que venien de l’exili. Tampoc es van entendre amb Heribert Barrera i van integrar-se finalment al PSC republicans com Casanelles, Viadiu, pare i filla, que van obtenir acta de diputat amb el PSC a les eleccions generals de 1977.

Amb la proximitat d’aquelles eleccions les restes del partit socialista Reagrupament de Josep Pallach, trencant el pacte amb ERC, van optar per dividir-se, anant uns cap al PSC de Reventós i els altres cap a Convergència Democràtica de Catalunya trencant l’aliança amb Heribert Barrera.

Una altra escissió de l’any 76 la van protagonitzar Jaume Casanova, mossèn Dalmau i Ramon Vinyals que van constituir el partit social demòcrata amb representació parlamentària pròpia. El partit segueix existint, però sense activitat.

Més endavant, el 1984 ERC va patir una altra escissió amb el corrent dels “renovadors” capitanejats per Jaume Nualart que fou expulsat per les seves diferències amb la direcció del partit. Va fundar l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i va integrar-se a Iniciativa per Catalunya  amb la que fou diputat al Parlament de Catalunya el 1988.

ERC ha sigut per tant el partit que més moviment de militància ha tingut en la història moderna de Catalunya des de la seva fundació el 1931, amb la sortida el 2010 de més d’un centenar de militants de l’eixample de Barcelona que van adherir-se a Solidaritat per la Independència,  i la de Carod-Rovira, exvicepresident del govern de la Generalitat amb Pasqual Maragall president i president d’ERC, que es va apartar del partit per diferències amb Joan Puigcercós, quan aquest era cap de llista per les eleccions autonòmiques.

El mateix havia passat anys abans amb Joan Hortalà, secretari general d’ERC que constituint l’Esquerra Catalana després del 16è Congrés de Lleida de 1989, sentint-se traït per Angel Colom, Josep-Lluis Carod-Rovira i Jesús Prujà d’Esquerra Liberal, va acabar per incorporar-se a CDC el 1993 formant part del seu Consell Nacional i obtenint la Presidència de la Borsa de Barcelona, mentre els diputats Marçal Casanova i Josep Sabanza es reintegraven a ERC junt amb els militants que es van negar a integrar-se a CDC.

Posteriorment el poder dins d’ERC el van ostentar Puigcercós com a Secretari General i el mateix Carod-Rovira com a president. Però el 1993 es va escindir d’ERC Àngel Colom amb Pilar Rahola i van formar el partit per a la Independència que el 1996 es va integrar també a CDC.

Puigcercós va cedir la presidència d’ERC a Oriol Junqueras el 2010, que iniciava el canvi de gestió i la recuperació electoral del partit fins a la situació actual.

També cal recordar que Ernest i Pasqual Maragall, junt amb un important grup de militants socialistes es van donar de baixa del PSC, constituint el nou partit Nova Esquerra Catalana del que es van separar amb la incorporació del Moviment Catalunya, integrant-se a ERC on Ernest Maragall va ser eurodiputat, diputat al Parlament de Catalunya, vicepresident de l’Àrea Metropolitana i regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb una llista formada amb Elisenda Alamany de la formació política Nova, la plataforma d’independents i militants d’ERC.

Recentment, la perspectiva de noves eleccions catalanes ha tornat a passar amb coneguts militants com l’alcalde de Montblanc i altres que han decidit deixar ERC i apropar-se a Puigdemont. El mateix s’ha produït entre el sector socialista del que s’han desprès personalitats que han  fet el pas cap a JxCat, com Ferran Mascarell i Marina Geli.

Està previst que aquesta situació de moviments torni a passar, com s’està veient en les temptatives de reconstrucció de la dreta catalana que avui representen PDeCAT, JxCat i la Crida Nacional per la República Catalana.

D’altra banda, els diferents grups no independentistes impulsats per l’exconvergent i ex PDeCAT Marta Pascal, Antoni Fernández Teixidor amb Lliures i  exmilitants de l’extinta Unió Democràtica busquen consolidar també la seva força agrupada com a tercera via entre l’independentisme i l’unionisme.

Quan es va iniciar la vida de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1971 en una assemblea a l’església de Sant Agustí Vell a la Rambla, Andreu Abelló, procedent de l’antiga Acció Catalana Republicana, va defensar en el seu parlament que “només coordinant l’esforç de tothom es podria recobrar la llibertat per Catalunya”. Els coneguts quatre punts de l’Assemblea van sortir d’aquesta reunió on hi eren, entre altres Joan Reventós, Jordi Carbonell, Xirinacs, Agustí de Semir, Josep Benet, Portabella i Miquel Sellarés, Pere Ignasi Fages, Joan Colomines, Pere Portabella, Marià Vila d’Abadal, Solé Barberà i Alexandre Cirici.

El problema es va presentar en el desenvolupament d’aquesta Assemblea en la qual van participar nombroses organitzacions a més dels partits que es van unir, però per intentar fer triomfar cadascú d’ells els seus interessos contradictoris. Curiosament l’Assemblea acabada de fundar no reconeixia la presidència de la Generalitat a l’exili ni les institucions republicanes garants de l’Estatut de Catalunya, movent-se en l’ambigüitat i el confusionisme en multitud d’ocasions.

La prèvia Coordinadora de Forces Polítiques va seguir unes passes similars i no estava gens clar quins eren els seus objectius mentre a Madrid, després de l’assassinat de Carrero Blanco, a l’espera de canvis polítics,  apareixen el 1973 una Junta Democràtica de España impulsada pel PCE i una Plataforma de Convergència Democràtica de caire socialista antagònica amb la Junta.

El Consell de Forces Polítiques que existia des de 1958 el formaven el Moviment Socialista de Catalunya de Joan Pallach, la Unió Democràtica de Catalunya d’Anton Cañellas i de Miquel Coll Alentorn, el Front Nacional de Catalunya de Joan Colomines, Esquerra republicana de Catalunya de l’interior i Acció Catalana Republicana d’Amadeo Hurtado i Claudi Ametlla, rebutjant tota mena de pactes amb els comunistes del PSUC tot i que s’havia fet preponderant en la lluita obrera contra el franquisme.

Però el juliol de 1968, amb una hàbil maniobra de Andreu Abelló resituat com a conseller de Banca Catalana, es va reconstituir el Consell amb la incorporació del PSUC de Gregorio López Raimundo contra l’opinió de Josep Tarradellas que no creia en aquell Consell ni en l’Assemblea de Catalunya.

Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, mai va veure clar que Assemblea i Consell silenciessin pronunciar-se sobre el retorn del president i les Institucions de la Generalitat que considerava eren reivindicacions que aquestes entitats havien de defensar. Però l’Assemblea, a darrera hora, malgrat l’oposició de CDC i dirigents d’altres grups com Antoni Gutiérrez, a proposta d’ERC, va acabar per aprovar de demanar el retorn del president Tarradellas com a president de la Generalitat.

La mort de Franco el 1975, és evident, va canviar totes les perspectives i va donar peu a l’aparició de nombrosos grups polítics amb aspiració a ser partits d’un nou règim, que no van impugnar el testament polític del general mort, a favor del príncep Joan Carles a títol de rei, a partir del qual es va anar desenvolupant, amb Adolfo Suárez com a home de la transició, una reforma política per implantar una democràcia homologable a Espanya. Es volia instaurar un sistema democràtic parlamentari encara que fos a costa de reconèixer una forma d’estat de dubtosa solvència política.

El juny de 1977 va arribar l’hora de la veritat amb les primeres eleccions generals de la qual havia de sortir un nou estil de govern i la Comissió redactora de la nova Constitució i van desaparèixer per extinció i abandonament dels partits  totes les instàncies fins aleshores no representatives com l’Assemblea Nacional Catalana i el mateix Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Curiosament Esquerra Republicana de Catalunya, a diferència del Partit Comunista, no va ser legalitzada com a partit, amb el silenci de CDC i PSC davant el fet, entre altres concurrents.

El retorn de Tarradellas i el reconeixement de la Generalitat va ser defensat per ERC d’Heribert Barrera i Reforma Social Española, entre altres grups minoritaris. Però Tarradellas va demostrar estar per damunt de les pugnes partidistes i de la mateixa oposició de Jordi Pujol, que volia ser el primer president de la nova Generalitat, quan va obtenir, amb el concurs de personalitats fidels i un cert oportunisme polític, que el Govern Suárez decretés la reinstauració provisional de la Generalitat i el seu ple reconeixement com a president, organitzant el seu retorn triomfal en ple 1977.

Els anys transcorreguts des de la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 1979 no han significat anys d’evolució i de millorament dia a dia de la democràcia representativa estrenada el 1977, donada l’aparició i ascens de la ultradreta i la deriva reaccionària de la dreta espanyola, sumades a la persecució de l’independentisme per un Estat del qual l’estructura no va ser variada amb el canvi de règim.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya intenta ser reconduït avui a una Taula de diàleg i de negociació, amb expectatives febles perquè cada dia són més els sectors que no creuen en l’èxit de la Taula vist el desinterès del govern de l’Estat espanyol en arribar a solucions que impliquin un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

En aquesta situació, que a més sembla crear diferències en les relacions entre els grups majoritaris independentistes de Catalunya, perquè la unitat estratègica és necessària, comença a revifar la idea de compondre una Taula o nou Consell assessor de Forces Polítiques Democràtiques de Catalunya que, construït com a nova eina de país, posi l’èmfasi i la proa en la recerca de solucions per aportar a la Taula de diàleg sobre el conflicte, sense interferir la feina del govern de la Generalitat ni la tasca parlamentària, ni els moviments socials que tenen també per objectiu la independència de Catalunya.

Aquest Consell, a més, ha d’afavorir la unitat estratègica i d’acció de les diferents forces polítiques catalanes per decidir la via clara i realitzable per assolir la independència del regne d’Espanya i la proclamació de la república Catalana en el termini de temps més curt possible, per la  via pacífica i democràtica.