De l’”Spain sit and talk” al “diálogo para el reencuentro”

Originàriament, el lema “Spain sit and talk” era un plantejament encertat: era —i és— el poder espanyol (l’institucional i el fàctic) qui no vol negociar i només reprimeix l’independentisme, a més internacionalitzava al conflicte català. En pocs mesos la situació s’ha capgirat: el PSOE ofereix “diálogo para el reencuentro”, tot mantenint la repressió, a un independentisme dividit entre ERC (com a aliat incondicional de Pedro Sánchez) i Junts per Catalunya i la CUP, persistents a parlar d’autodeterminació amb la garantia d’un mitjancer. A la pràctica, és el PSOE qui imposa les condicions unilateralment: data, agenda i interlocutors, cercant erosionar encara més el president Torra, com explicava Pere Martí a Vilaweb.

Aqueixa situació feble i a la defensiva del govern català és el resultat d’un plantejament deliberadament equívoc d’ERC, obcecada a desconstruir el procés independentista per retornar a l’estadi autonòmic via tercer tripartit amb Comuns i suport extern del PSC. Esquerra ha fet veure que el “Sit and talk” és aqueix diàleg fictici i ningú li ho ha desmentit argumentadament. Pocs ho han descrit tan encertadament com Carles Castellanos en un article publicat a Llibertat.cat el proppassat 10 d’aqueix mes titulat, “Un fals cicle tancat en fals“.

Pel camí queda l’aturada (induïda?) del Tsunami Democràtic com a revulsiu contra la repressió i els centenars de detinguts, ferits i investigats per les protestes de les setmanes posteriors a la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés. Només una resposta política amb sentit estratègic, no solament electoral, pot revertir la tendència adversa a la causa independentista que va començar el 30 de gener del 2018.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

 

1 COMENTARI

  1. Cal fer un diagnòstic encertat de la realitat per poder donar una resposta adient. L’Estat ens ha collat, indiscutiblement ha vençut la batalla de l’ordre públic i la de la imatge pública.

    La primera era senzilla de vèncer, només calia aplicar violència policial, judicial, i mediàtica. Unes violències contra nosaltres que paguem nosaltres amb els nostres impostos.

    La segona l’està vencent amb l’ajut inestimable de Podemos i Comuns (que hores d’ara ja no es diferencien del PSC, esdevinguts mers gestors del règim, presos de confiança que collen als companys), i la col·laboració d’ERC que intenta assemblar-se al PSC-Comuns per ampliar la base, sense adonar-se que els electors cerquen sempre l’original, no la còpia.

    Ara, després de l’aturada forçada entre el 155, la repressió que no afluixa, i l’estratègia republicana d’abandonar el desig transformador i decidir-se pel pragmatisme de salvar els mobles (és lícit, però no mentint als electors), la resposta es basa, com sempre en la voluntat popular, expressada de dos maneres, el vot i la protesta. La protesta l’ha desactivat el Tsunami democràtic, de la mateixa manera que els líders de Podemos-Comuns van desactivar el clam del 15-M, posant-se al davant, i frenant-ho i desvirtuant-ho després.

    Però sense pressió, senzillament l’Estat no tindrà cap al·licient per a negociar res, ni el color dels trens de rodalies. Sort tenim de l’exili, que durarà el que durarà, quan el Parlament europeu, dominat pels aliats del PP, PSOE i Comuns concedeixi el suplicatori. Per això cal aprofitar cada moment.

    Com totes les grans maquinàries, tornar a engegar la voluntat popular, la llibertat individual per pensar i decidir, és lent. Perpinyà pot ser el primer esglaó per anar recuperant la força.

Comments are closed.