El passat 24 de febrer, Pedro Sànchez, a Catalunya Nord —en el marc incomparable de dues poblacions encisadores com són Cotlliure i Argelers— va portar a terme un acte de veritable hipocresia i incoherència política. En aquestes dues històriques poblacions dels Pirineus Orientals —i unes hores abans a l’Occitana, a la població de Montauban— va intentar retre homenatge als exiliats i represaliats republicans del franquisme, sense tenir en compte que ell, i el seu govern, s’ha vist obligat a convocar eleccions anticipades per “no mullar-se”, políticament parlant i per por al populisme dretà, el reaccionarisme i el neofeixisme monàrquic espanyol; tot sabent que actualment a l’Estat espanyol existeixen presos i exiliats polítics.
Al meu entendre, és molt lloable fer homenatges a Azaña o Antonio Machado, però abans caldria solucionar els greus problemes domèstics de Catalunya i l’Estat espanyol i deixar de retre vassallatge polític als valors monàrquics, antisocials i neofranquistes representats per la monarquia espanyola i la bandera rojigualda. No hi ha dubte que el 2019 el contenciós català és ja clarament una qüestió Europea, que la seva solució passa per Europa —no l’Europa actual de Juncker i Tajani— a través d’una civilitzada mediació per tal de permetre votar de debò al poble de Catalunya; és a dir, que Catalunya pugui exercir el seu inalienable dret a l’autodeterminació. Cal tenir molt present que els models econòmics i socials català i castellano/espanyol són molts diferents: Catalunya és una societat/economia inclusiva, per contra, el model castellano/espanyol és el d’una economia extractiva.
En síntesi, el veritable diàleg, la veritable sortida d’aquest atzucac és asseure’s en una taula, parlar i discutir durant les hores i dies que faci falta i, mitjançant la mediació europea i internacional, trobar la millor fórmula possible perquè Catalunya pugui decidir el seu esdevenidor col·lectiu.
