Darrerament, sobretot d’uns mesos ençà, dia sí dia també, estan sorgint amb vehemència i posant-se damunt la taula variades discussions sobre el paper de l’anomenat culturalisme i la seva influència en la nostra societat i, molt especialment, per la seva idealització en el món de la política.
Si primer de tot ens preguntem què és el multiculturalisme, ens valdrà la definició que dona la Wikipedia: «El multiculturalisme és l’existència plàcida vista com a enriquidora en un mateix territori de dues o més cultures (on totes menys una solen ser fruit de la immigració) com la ideologia política que es basa en la tolerància envers els costums de l’altre grup social».
A partir d’aquí, fora bo fer una anàlisi en profunditat sobre què representa avui dia el multiculturalisme en les societats europees, sobretot a partir de les darreres dècades, on gran part de les nacions d’Europa han viscut una allau immigratòria gairebé mai vista. Europa ha acollit gent vinguda de totes les parts de la terra, molt especialment de l’Amèrica Llatina, del centre i nord d’Àfrica, de bona part d’Àsia i de l’est d’Europa. Multitud de conflictes bèl·lics donant-se la mà amb situacions ruïnoses en l’àmbit econòmic ha esperonat milions d’immigrants cap a la, fins fa poc, pròspera Europa.
Vivim moments plens d’incerteses i no podem badar. Catalunya està sotmesa d’ençà de fa unes dècades a un procés d’immersió demogràfica molt preocupant el qual és vist per molts dels nostres responsables polítics d’una manera molt poc seriosa i àdhuc amb una certa pàtina infantiloide i una actitud irreflexiva aliena sobre la seriositat del problema que ens està venint al damunt. Bona part de la nostra classe política es gira d’esquena quan se li planteja quines polítiques s’han de dur a terme davant del perill real que la població catalana i tot el que representa es converteixi en minoritària en el seu propi país.
La qüestió és ben clara i no se’n pot defugir per cap concepte. Cal afrontar el problema sense dilació. Per diversos motius històrics hi ha un decalatge de vora quaranta anys entre els processos d’immigració extraeuropea a bona part d’Europa (des de França i el Regne Unit fins a Alemanya i els països escandinaus, passant per Bèlgica, Itàlia i Holanda) i els Països Catalans. La realitat ens mostra que el problema cada dia que passa va creixent i prenent noves formes cada dia més difícils de solucionar. Cal, doncs, posar tota la carn a la graella i aprendre de les experiències viscudes per aquests països per tal de no cometre els mateixos errors i posar en marxa processos d’integració reals i efectius. Cada dia es veu més clar com hi ha sectors del món econòmic que s’aprofiten d’aquest fenomen d’immigració incontrolada per obtenir beneficis impensables com fa uns anys no es podien imaginar. Cal només fixar-se en el món de la construcció i en el del turisme, per posar dos exemples.
És una qüestió, la del multiculturalisme, a la que sense dilacions cal envestir amb fermesa i prudència a la vegada, però que corre una urgència. Veiem com cada dia més l’opinió pública exigeix solucions, parlar clar i català i deixar de banda aquest wokisme que ens envolta per tots costats. En el pròleg d’un llibre que no té pèrdua i que tothom hauria de llegir (Les misèries del multiculturalisme) de l’escriptor londinenc Patrick West, en un magnífic pròleg, Àlvar Thomàs i Jordi Manent posen els punts sobre les is tot dient: «pretenem trencar el monopoli multiculturalista pel que fa al discurs sobre la immigració, un monopoli que es resumeix amb un «o amb mi (multiculturalista) o contra mi (racista), una afirmació que, lluny de matisos, és maniquea».
No ens podem quedar doncs amb els braços plegats, denunciar la gravíssima situació en la qual ens trobem i, amb el màxim de col·laboració de tots els que volen que aquest sigui un país obert com ha estat sempre, però que veuen perillar la seva identitat i no volen llençar la tovallola, recordem les paraules de Patrick West: «Avui en dia qui critica el multiculturalisme és titllat ràpidament de reaccionari o acusat de ser d’extrema dreta. En canvi, qui defensa el multiculturalisme se’l considera progressista o d’esquerres. Però no sempre ha estat així. El multiculturalisme representa l’antítesi dels principis d’igualtat i germanor universal de la humanitat defensats per la il·lustració». Val la pena tenir-ho en compte. Tenim feina pel davant.