L’exdiputat de la CUP a les Corts espanyoles Albert Botran ha mostrat, en un article a Crític, els seus dubtes envers un dels paradigmes del neocatalanisme forjat per afrontar amb garanties d’estabilitat el nou règim. Els Altres Catalans sembla que ja no és una veritat absoluta com ho ha estat durant setanta anys.
Aquell pressupòsit d’Els Altres catalans que deia que tard o d’hora tothom s’integra, és a dir, es catalanitza, era tant irreal com absurd. Tant com creure, com ens ho volen fer creure molts ara el segle XXI, que tard o d’hora ens podrem alliberar encara que siguem quatre gats. O que la llengua no pot sortir malparada amb l’arribada incessant de milers i milers de sud-americans o d’altres nacionalitats que igualment ens fan insignificants. Infantilisme genuí treballat des del primer dia, per aquells que ens havien d’emancipar suaument i, per contra ens han dut al desastre absolut, això sí, amb l’ànima ben cristal·lina i un somriure angelical. Albert Botran no renuncia al paradigma, però en dubta. Ben fet. Tots ja sabem que al darrere d’una veritat absoluta s’hi pot amagar un encantament o potser una estafa.
A Catalunya ens guiem molt pels principis morals i pels bons sentiments més que per la lògica política, més que per la lògica de la realitat i per aquest motiu és tan senzill enganyar-nos i probablement també per això tenim una clara tendència a la divagació. Divaguem molt. Les idees poden ser beatífiques, però la història no ho és tant. Sovint ha estat molt dura amb nosaltres, com a poble.
Em podria equivocar, però estic convençut que la integració, és a dir l’adaptació a la societat d’acollida o de recepció no és un principi inapel·lable, inqüestionable. No és un fenomen espontani, ni es produeix per simpatia, per l’efecte zelig o camaleònic. Integrar-se en una nova geografia o societat depèn d’un munt de condicionants conjunturals i personals. Ningú s’afegeix a la cultura indígena només amb el pas del temps o per simple contacte. Jo crec que això és fàcil d’entendre i sobretot, després de quaranta-cinc anys, de comprovar. És molt lògic creure que la integració d’una, dues o tres famílies al poble d’Aiguamúrcia de l’Alt Camp als anys seixanta va ser més fàcil i inevitable que no que ho fessin els vint mil nouvinguts a Sant Vicenç dels Horts que després de la guerra tenia poc més de dos mil habitants. El miracle és com encara es pugui mantenir una certa catalanitat en aquest bonic racó del Baix Llobregat. I com Sant Vicenç, n’hi ha desenes de pobles, ara ciutats metropolitanes. No cal fer un llistat exhaustiu perquè d’exemples com aquest n’hi ha molts fins a 1980 i a partir del 2000 el fenomen pràcticament s’ha escampat a tot arreu de la Catalunya urbana perquè ha plogut sobre mullat.
Hi ha qui pensa que la catalanitat que, com ha passat a totes les nacions que s’han forjat durant centúries a foc lent, s’aconsegueix ara només tenint bones sensacions i organitzant cursets de llengua de quaranta hores per donar un diploma i poder dir que fem el que hem pogut. Portem quaranta anys d’escola en català, ni que sigui a mitges, i no veiem aquesta integració automàtica que el senyor Candel augurava. Què ha degut passar?
Jo penso que no cal ser un gran especialista en sociolingüística, ni ser un tecno-polític de noranta mil euros anyals per constatar que això no funciona d’aquesta manera tan esquemàtica i reglada com si es tractés d’un joc de rols. Ensenyarem el català a quatre milions de persones i tots tranquils. Salvats! No és el que hem fet durant els darrers 40 anys? Ensenyar o conèixer una llengua en segons quines circumstàncies no vol dir una metamorfosi automàtica. Ni ara, ni d’aquí tres generacions. Aquell principi tan lloat i equitatiu del bilingüisme no ajuda gens i reforça més a la cultura sobreposada que és per qüestions polítiques i d’hegemonia social i cultural, l’espanyola-castellana.
La profecia d’Els Altres Catalans no s’ha complert. No és perquè jo ho digui o perquè no en tingui ganes de creure’m aquesta bonica història. Els fets, observables, quantificables i mesurables ens ho demostren. El llibre de l’escriptor valencià té moltes coses més a objectar i la integració per simpatia, per inèrcia o per cansament, només n’és una. El que expressava en el seu treball socio-periodístic era un desideratum a partir de la seva experiència personal, la dels anys trenta, que no va tenir res a veure amb la marea immigratòria dels seixanta i setanta i encara menys amb la del segle XXI.
El senyor Candel no era cap líder polític, ni molt menys cap referent catalanista. No era ni filòsof, ni sociolingüista, ni un intel·lectual referent —en aquells moments— en la lluita per a la recuperació de la llibertat nacional. El senyor Candel era un periodista-escriptor que va fer molta fortuna a l’hora d’acceptar un encàrrec dels sectors socials cristians del moment que van considerar que calia posar en el centre de la catalanitat i potenciar-ho als nouvinguts. Certament, vist en la perspectiva que ens atorga el pas del temps, la tria és molt estranya.
El problema no és del senyor Candel perquè cadascú expressa les seves opinions si en té l’oportunitat. La qüestió rau en la pèrfida intencionalitat d’aquells que van fer l’encàrrec, el van promocionar a bastament i el van col·locar en el centre equidistant i, sorprenentment, magnànim, de la nova catalanitat. I ho van fer sense fissures o debats de tal manera que es va convertir en un pensament únic. Un pensament que ha obert la porta al criollisme hispà de bat a bat i ha enfonsat la manera genuïna de ser els catalans. Si l’empresa editorial que va encarregar la feina hagués fet la comanda a un altre escriptor, com per exemple a en Pere Calders, ben segur que no hauria parlat dels altres sinó de nosaltres els catalans que érem essencialment els apallissats. Amb tota certesa, el resultat hauria estat molt diferent. Com és que els nostres patricis es van decantar per aquesta mena d’ecumenisme?
Hi ha un problema encara més preocupant. És el fet que, seixanta-cinc anys després de la redacció d’aquest fracàs constatable, per irreal i esbiaixat, la pràctica majoria del món polític, periodístic i cultural encara el tingui com a referència, com si es tractés de les divines taules de la llei del món Sinaí. Fins i tot noves fornades com els implicats amb Alhora que pivoten entorn del senyor Graupera tenen en aquesta idea el seu ideari substancial. Francament, és extraordinari fins on arriba això de la correcció política.
Se li atribueix a Einstein que insistir i repetir idees o conceptes que no han funcionat és un dels símptomes més clars de la bogeria. Potser ja comença a ser hora de canviar de perspectiva.
Cap a 1980 qualsevol observador (i oïdor) atent s’adonava fàcilment de com estaven de difícils les coses per al català. Essent tot just adolescent ja veies que la joventut catalana estava minoritzada, no calia ser cap geni. Però es va triar no fer soroll, no fos que els espanyols trasplantats a l’oasi s’enfadessin. Al final ens han acabat tractnt de nazis igualment. I 45 anys més tard encara no acaben de creure’s la magnitud del desastre.
Això de Catalunya és ben bé una representació, on assenyalar el que és obvi continua mal vist.